dilluns, 9 de maig de 2011

Jordi Porta i Muriel Casals a Calella

Divendres passat Òmnium Cultural Montnegre va tancar el cicle de tertúlies Parlem de. I ho va fer amb un acte que va reunir l'expresident d'Òmnium Cultural, Jordi Porta, i l'actual presidenta, Muriel Casals.
La cinquantena de persones assistents van poder conèixer el passat més immediat, el present i el futur de l'entitat de la mà de dues de les persones més rellevants i respectades del país. Així, Porta va ser l'encarregat de parlar del tomb que van suposar per a Òmnium les seves dues legislatures, mentre que Casals es va centrar més en l'actualitat arran del 10-J i les sentències dels tribunals Constitucional i  Suprem.
Malgrat tot, Porta va voler ressaltar per sobre de tots aquests grans esdeveniments la feina diària de l'entitat. Una feina que no surt a la premsa però que esdevé d'allò més important. Us convidem a conèixer-la clicant aquí.
Casals, per la seva banda, va comparar el moment actual del país amb la darrera etapa del franquisme, en la qual es tenia consciència que quelcom estava a punt de canviar malgrat no tenir massa clar què era exactament. Avui, aquesta percepció i incertesa tornen a estar presents entre la població d'ençà, sobretot, les consultes populars realitzades a gran part del territori i els atacs constants a la llengua i cultura catalanes.
La tertúlia va servir per presentar l'adreça electrònica de la secció local (montnegre@omnium.cat) i per a vendre bons d'ajut d'Acció Cultural del País Valencià.
També volem destacar l'assistència a l'acte del nou president d'Òmnium Mataró-Maresme, Toni Pous, i del membre de la junta nacional, Joan Camps, així com la feina feta per Dolors Lieury, a qui li agraïm la seva col·laboració.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Parlem de cohesió social

Òmnium Montnegre va dur a terme la segona tertúlia del cicle Parlem de. L'acte es va realitzar a l'Escola de Teixits de Canet de Mar el passat divendres, 1 d'abril, i va comptar amb la presència d'una seixantena de persones. En aquesta ocasió, els convidats eren Oriol Amorós -exsecretari per a la Immigració i diputat per ERC-, i Matthew Tree -escriptor. El tema a tractar: la cohesió social.
L'acte va començar amb un apropament al tema en qüestió i a la importància que té per a tota nació, també la catalana, el fet de comptar amb una societat ben cohesionada. Durant aquesta part de l'acte, van ser inevitables les referències al fracassat model multicultural alemany ara fa uns mesos, i als tòpics que sembren alguns partits entre la nostra societat, desmentits radicalment per Amorós i Tree.

Més autonomia

El diputat d'ERC no se'n va estar de demanar, en més d'una ocasió, la independència de Catalunya per a poder comptar, d'aquesta manera, amb totes les eines necessàries per a desenvolupar un programa a nivell nacional de cohesió social. En aquesta línia, va afirmar que "(...) o tenim poder o ho tenim fotut".

La por al desconegut

Tree, per la seva banda, afirmava que tenir por d'allò que es desconeix és, fins i tot, normal. Tot i que té solució: "la por al desconegut es perd apropant-nos-hi i coneixent-ho", va dir. Una altra cosa molt diferent, al seu entendre, és el racisme, que es basa en sembrar aquesta por entre la ciutadania de manera virulenta, malintencionada i manipuladora per a obtenir-ne, per exemple, rèdit electoral. En aquest punt no va trigar a sortir l'alcaldable pel PP a la ciutat de Badalona o el partit xenòfob i racista Plataforma per Catalunya.

La importància de la llengua

Segons el parer dels dos convidats, la llengua juga un paper fonamental com a eina cohesionadora. Aquí Amorós va aportar dades molt significatives i va afirmar que també hi ha tot un seguit de tòpics sobre els nouvinguts que no són certs. A tall d'exemple va afirmar que, en contra del que es diu al carrer, segons dades del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), el nouvingut que més interès mostra en aprendre català és l'adult llatinoamericà. Tree s'hi va afegir fent una crida als catalanoparlants que en veure un fenotip no europeu canvien de llengua en benefici del castellà i la consegüent diglòssia. "Cada cop que feu això enterreu una mica més la nostra llengua", i que "això suposa una gran falta de respecte pel nouvingut que vol aprendre el català ja que nosaltres mateixos li ho estem impedint". Segons Tree, un nouvingut deixa de ser-ho en el moment en què aprèn el català. Aleshores passa a ser "un dels nostres". En aquest cas, la llengua fa la funció d'un document d'identitat o d'un passaport que se'ns continua negant.

Tòpics

De tots els tòpics desmentits durant l'acte, n'hi va haver un que va copsar l'atenció dels i les assistents. El que diu que la immigració ve a treure'ns la feina. Segons Amorós l'atur entre la població nordafricana resident a Catalunya supera actualment el 30%.

Activació dels socis de la zona

L'acte va deixar palès que els socis i sòcies de la zona que abasta la secció local d'Òmnium Montnegre (Canet, Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle i Calella) s'ha activat d'ençà que va començar a caminar. Així, doncs, no és estrany que entre el públic s'hi trobessin socis i sòcies vinguts des de Canet, Calella, Arenys de Mar i Arenys de Munt.D'entre els quals, cal destacar el conductor de l'acte, Marc Colomer, que va donar tota una lliçó de professionalitat al públic assistent.

Proper acte

El proper acte d'Òmnium Montnegre tindrà lloc divendres 8 d'abril, a dos quarts de vuit, a la mateixa Escola de Teixits de Canet de Mar. El tema: la immersió lingüística.

divendres, 18 de febrer de 2011

El far del sud

Quan la Laura ha irromput a l'Assemblea General Ordinària d'Òmnium Cultural Mataró-Maresme reclamant la presència de Muriel Casals al telèfon, els assistents hem arrufat el nas. Quan hem vist que passava el temps i no tornava crec que tots hem pensat que en passava alguna de grossa. I quan, finalment, ha tornat ha estat per esvair tots els dubtes: mitjançant la presidenta d'Òmnium Cultural hem sabut que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) s'ha vist obligada a tallar les emissions de TV3 al País Valencià per la impossibilitat de fer front a les sancions econòmiques amb què els amenaçava el govern "valencià" (sí, entre cometes per respecte a Fuster, Montllor, Raimon, Estellés, Basset, Agulló i tants d'altres que sí que són -o eren- valencians, i no tots aquests blaveros que pretenen espanyolitzar una mica més la Terreta convertint la seva cultura i la seva llengua en part d'un folklore regional). Un nou atac a la nostra cultura, a la unitat de la llengua per part d'aquest govern  liderat per un partit que, paradoxalment, es fa dir popular. Un atac directe a una televisió pública que ofereix un contingut de qualitat en llengua pròpia, no com Canal9, que a part de fer gairebé tota la programació en castellà (llengua de castella) es permet el luxe de tenir presentadors com Bertín Osborne, ai làs!
Com bé ha dit Casals, encara tindran la barra de parlar de democràcia, comunicació o globalització, aquests.  Quina vergonya que en ple segle XXI i dins de la UE actes neofeixistes com aquest quedin impunes d'aquesta manera. Quina vergonya que no se'ns doni accés lliure a totes les cadenes de televisió del món de manera gratuïta amb dret a triar la que més ens agradi.  I no la merda que pretenen que mirem. I quina vergonya que el Ministerio de Cultura espanyol ho aprovi amb el seu silenci. Però no ens enganyem, si tenim la població enganxada a GH24, Hombres y mujeres y viceversa, OT i altres porqueries per l'estil, evitem que l'intel·lecte de milions de persones es desenvolupi amb normalitat i podem governar en pau tants anys com volguem. Qui dia passa anys empeny, diuen.
S'entesten en posar-nos entrebancs, en fer que malbaratem tota la nostra energia en reconstruir allò que ells destrossen conscientment, tot perquè deixem d'avançar encara que sigui per uns moments. I és aquí on no hem de caure: hem d'evitar retrocedir alhora que continuem treballant per avançar. I com més reaccions com aquesta veiem, millor, això significarà que ho tenim a tocar.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Mr. Gary Moore

Avui han trobat mort el guitarrista irlandès Gary Moore en un hotel de la Costa del Sol. Només tenia cinquanta-vuit anys. Massa jove, segurament, com tants d'altres que han passat a ser llegendes del rock prematurament. Penso en Jimmy Hendrix, Bon Scott, John Lennon, John Bonham, Kurt Cobain, Ronnie James Dio, etc. 
En part és natural, però no deixa de saber greu que músics de veritat ens deixin, sabent que malauradament són insustituïbles. Sabent que la indústria musical actual és experta en crear productes capacitats per a vendre milions de còpies d'un CD, però que són vergonyosos des del punt de vista d'aquell qui entén una mica de música. 
D'ençà que es va inventar el rock, aquest estil va anar avançant vertiginosament cap a l'excel·lència. Tant va ser així que s'hagueren de crear nous estils ja que les constants evolucions ja no tenien res a veure amb el que tocaven músics com Chuck Berry, Little Richard o Elvis Presley anteriorment. Així nasqué el hard rock, de la mà dels Led Zeppelin o Deep Purple, entre d'altres; i, en una branca més extrema, aparegueren els Black Sabbath, considerats per molts els autèntics pares del Heavy Metal. A partir d'aquí, van néixer tot un seguit de grups decidits a emular-se mútuament, a innovar, a portar tot aquell moviment al límit basant-se, això sí, en la qualitat musical fruit d'anys i panys d'estudi i en les ganes de canviar el món de tots aquells i aquelles joves.
Sap greu perquè amb músics com aquest mor una manera d'entendre la música. Només cal posar qualsevol canal de televisió com els 40 Principales, RAC 105, MTV o algun canal per l'estil per veure que tot són guapos i guapes, creats específicament per a saciar unes necessitats concretes de la nostra societat, i que, encara que pugui sembla paradoxal, no tenen la més remota idea de què és un faristol, una negra o un buc d'assaig. Podria estar hores citant falsos mesies però em conformaré, a tall d'exemple, amb citar Cristina Aguilera, Britney Spears, Shakira (que està molt bona però que canta com un camioner), Lady Ga Ga, o, en la versió catalana, Manel, Els Amics de les Arts (aquests com a mínim saben tocar algun instrument, tot i que l'estil de música que fan és un producte creat a consciència per a un públic metropolità que no és res més que l'evolució natural del pijo dels anys vuitanta que ara va d'intel·lectual. Només cal veure els finalistes de les tres darreres edicions del Sona9, on tots els grups sembla que hagin sortit del mateix motlle) o Gerard Quintana (que des que va deixar Sopa de Cabra ha quedat claríssim que Josep Thió el feia bo).
Tornant a Gary Moore, i per últim, també sap greu que només es recordin dues èpoques d'ell: la de Thin Lizzy i la de blues man, a partir de l'Still got the blues. Gary Moore va ser més que això. És més, la seva millor època, per molts, va ser precisament la que queda oblidada entre aquestes dues. La seva època heavy. Si el heavy és la versió barroca del rock més primitiu, Gary Moore és un d'aquells músics que ho van fer possible. Aquí va la primera cançó que vaig escoltar d'ell, ara farà uns vint anys. RIP.

divendres, 28 de gener de 2011

Immersió lingüística, independentisme i 22-M

Ja sé que apuntar-se medalles a posteriori és molt fàcil, però no és el cas. De fet, fa poc li ho vaig comentar a algú en un d'aquests intents fallits per arreglar el país, però no recordo a qui. Feia falta que una personalitat rellevant del catalanisme, una primera espasa com Jordi Pujol, sortís de l'armari políticament parlant i advoqués per la independència d'una punyetera vegada.
Hi ha qui diu que les seves declaracions arriben massa tard, jo crec que no. Per dos motius: mai és tard per sumar; i crec que les ha fet en un moment més que estudiat. CiU s'ha mantingut al marge de les consultes sobiranistes, com la resta de partits polítics, però ben a l'aguait. Era fàcil, allà on anessis, veure-hi militants expectants. Sabien que alguna cosa estava canviant i només esperaven el moment per posicionar-se i donar una resposta. I l'han donada mitjançant el seu líder ideològic, de manera contundent. Caldrà esperar i veure cap on va tot plegat durant els propers mesos, però és innegable que és un pas d'allò més significatiu que, fins i tot, ha estat aplaudit pels seus rivals polítics.
El que sí està clar és que hi haurà dos cavalls de batalla de cara al 22-M a l'Estat espanyol: la immersió lingüística i l'indepentisme català. Ja cal que ens calcem.

dimecres, 26 de gener de 2011

Old School of Heavy Metal

Corrien els anys vuitanta quan un servidor es passava les tardes senceres jugant a futbol al carrer esperonat pels vídeos de Diego Armando Maradona, d'entre els quals en recordo un on se'l podia veure fer tocs amb una mandarina. 
Una d'aquelles tardes, mentre jugàvem, ens vàrem veure obligats a girar-nos tots cap a una mateixa direcció, atrets per la remor de quincalla que venia de la banda de la carretera. En girar-nos ens vam adonar que aquella serenata procedia de tot un conjunt de claus, cadenes, cinturons de bales i altres objectes metàl·lics que dos adolescents duien penjats als pantalons i a les jaquetes. No l'havíem vist mai una cosa així, i, com tot allò desconegut, ens va fer por. Eren en Xavi i en Luís, dos heavies de l'època força més grans que nosaltres amb les seves respectives melenes i la indumentària típica d'aquesta tribu urbana.
Anys més tard em vaig veure a mi mateix freqüentant els mateixos locals d'oci que aquell parell. Amb en Xavi, fanàtic del thrash i el death metal, vam fer molt bona amistat; amb en Luís, fins i tot, vam ser veïns durant una temporada. Eren bona gent. Segurament no tothom pensi el mateix, però ho eren. El seu mal va ser néixer en una època en la qual no hi havia la informació que hi ha actualment sobre drogues. Concretament sobre l'heroïna, que tants joves i tantes famílies va destruir als vuitanta i noranta. Van ser milers els i les adolescents que per ingenuïtat, joventut, rebel·lia o el que fos, es van veure enganxats al cavall, sens dubte, la droga més destructiva socialment parlant.
En Xavi ja feia anys que ho havia deixat, però tenia seqüeles evidents. Per culpa d'un d'aquests  vestigis, un constipat mal curat se'l va endur una nit de Reis. Igual que en P o en M o tants altres. La setmana passada, li va tocar a en Luís, que s'havia passat els últims anys a mig camí entre el cavall i la metadona, com la majoria dels ionquis de la seva generació. Encara recordo com, un cop ja havíem deixat de ser veïns, sempre que ens trobàvem pel carrer s'interessava per ma mare i la meva àvia. A la seva manera, era tot un senyor. Al marge de la societat, però tot un cavaller. Generalment, la gent l'evitava i fingia no veure'l. Més que res, suposo, pel què diran. Érem pocs els qui el saludàvem sense prejudicis i ell ho agraïa. Tot seguit, continuava deambulant pel poble acompanyat del seu gos i una llauna de Voll Damm.
Quan me'n vaig assabentar ja l'havien enterrat. Em va saber greu no poder assistir-hi. És per això que he volgut brindar-li aquest petit homenatge. Allà on siguis, cuida't.

La por als símbols

La nit de dissabte algun nostàlgic d'èpoques passades es va dedicar a voltar per Canet de Mar amb la intenció d'arrabassar estelades dels balcons i pintar les façanes d'algunes cases que lluïen aquest símbol. Una bretolada d'aquesta mena no passaria d'anècdota si no fos perquè aquest mateix cap de setmana un grup d'ideologia calcada va entrar a una de les sales on se celebrava la consulta popular organitzada per Terrassa Decideix, va agredir algun dels presents i va robar una urna plena de butlletes (notícia). No passaria d'anècdota si no fos perquè la nostra llengua i el nostre model d'immersió lingüística -lloat per la UE- es veuen seriosament en perill i reben atacs constants des de l'Espanya més imperialista, carca i retrògrada. De fet, fa només unes hores que el nou president de la Generalitat, Artur Mas, ha rebut una àmplia representació de la societat civil catalana que l'insta a ésser valent enfront les pressions exercides per part de l'Estat espanyol. A sobre, tot sigui dit, hem d'escoltar declaracions com les del (senyor?) Arenas, en les quals fa befa clarament de les nostres reivindicacions en matèria d'ensenyament al més pur estil de Sergio Ramos o les de qualsevol pobret excessivament aficionat a les barres de bar. A cas podria un català optar a una plaça de funcionari a Valladolid sense saber castellà? Des d'aquí podríem interpretar-ho com una discriminació: "a Valladolid això ho fan per fotre'ns", o "per discriminar els nens catalans", segons els seus arguments.
Aquests -i d'altres- fets poden semblar molt diferents entre si, però tenen un denominador comú: la por als símbols. De no ser així, a qui li hauria d'amoïnar que un veí pengés una estelada al balcó?; quina por hauria de causar una consulta que no té cap valor davant la llei?; per quin motiu no haurien de voler que els seus fills i filles aprenguessin un idioma més, el propi de la seva terra?; per què el govern valencià no vol que la televisió pública de Catalunya es vegi al seu territori i que la miri qui vulgui
Tenen por. Por que se'ls giri la truita i caigui tot pel seu propi pes. Que s'imposi la lògica. Por que se'ls vegi el llautó i se senti el tuf a ranci que fa l'Estat espanyol. Por que la gent se senti atreta per  coses fins ara amagades. Por que es descobreixi la manipulació a què han estat sotmesos mitjançant la seva premsa. Por a la il·lusió de tot un poble que ja fa massa temps que se sent esclau d'un estat que l'ha maltractat reiteradament, que l'ha espoliat al màxim i que, a sobre, se n'ha rigut a la cara durant tres-cents anys. Por a una reacció fruit de la feina ben feta, al treball constant d'una societat civil que potser no sap què vol, però que té molt clar cap on va. Por, al cap i a la fi, de veure's formar part d'un estat nou a Europa totalment diferent al que ells tant enyoren. Por al progrés. Por a no ser ni d'aquí, ni d'allà. Que, de fet, és el que són.
Ells, volen espantar-nos pintant les nostres parets, fent-nos callar, agredint-nos, si cal. Nosaltres, els n'hi farem treballant amb humilitat i mostrant els nostres símbols sense cap por. Al contrari. Amb tot l'orgull del món.

dilluns, 10 de gener de 2011

La FIFA menysté el mundial d'Espanya

Lionel Messi guanya la seva segona pilota d'or

El màxim organisme futbolístic del planeta hauria penalitzat d'aquesta manera la selecció espanyola de futbol, que va disputar tots els partits del mundial de Sudàfrica 2010 amb jugadors nascuts a d'altres països.

Sorpresa majúscula

Quan tots els mitjans especialitzats descartaven l'argentí com a candidat al guardó, ha saltat la llebre. Messi guanyava la seva segona pilota d'or consecutiva amb només vint-i-tres anys. El més jove de la història en aconseguir-ho. Ho feia sorprès, de la mateixa manera que Iniesta i Xavi. Guardiola ha hagut d'afanyar-se a explicar als mitjans de comunicació estrangers que la blancor del manxec i els pèls del català eren normals i no fruit de la sorpresa.

dilluns, 3 de gener de 2011

D'això...

Polèmica. Encara cueja la polseguera que ha aixecat el nomenament de Fernández Bozal com a consellera de Justícia. Per molt que Albert Rivera (C's) digui que Mas és un llop catalanista disfressat de xai, gestos com aquest, encara que hagi estat a petició d'UDC, no fan res més que posar la ciutadania en alerta sobre el govern que ve. Ens esperen quatre anys de la dreta més rància i regionalista. No ens enganyem, de CiU al blaverisme valencià només hi ha un pas.
Religió. La matança de cristians dels darrers dies arreu del món planteja un dubte: què hauria passat si les víctimes haguessin estat musulmanes i l'escenari qualsevol país d'Europa? Cal recordar que l'autor de les caricatures de Mahoma en un diari Danès continua amagat a dia d'avui. No serà que la UE fa el passerell en temes de religió?
Reconeixement. Xavi Hernàndez va igualar la xifra de partits aconseguida per Migueli (549) l'any 1988. Aquesta xifra, a l'abast de ben pocs, es veurà superada de molt si les coses van com han d'anar. Per això, per la seva trajectòria, per ser el motor i un dels símbols del Barça durant els darrers dotze anys, per simplificar el joc d'una manera única que el fa ser el millor del món en el seu lloc, no puc estar més d'acord amb l'article que publica al Periódico d'avui Johan Cruyff. Els i les barcelonistes han de saber reconèixer la vàlua d'aquest jugador i la seva trajectòria, només tacada pels títols aconseguits amb la selecció espanyola.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Tabús

Sempre he pensat que no es pot generalitzar i ficar tot un col·lectiu dins un mateix sac. No és just. Fins ara tenia molt clar que això era una exclusiva de la dreta o la ultra dreta, però darrerament me n'he adonat que l'extrema esquerra també ho fa i molt més enèrgicament, fins i tot. M'explico: la nostra societat té una sèrie de tabús que ningú gosa tocar, però que, en el cas de fer-ho, pateix la censura brutal d'aquest sector que, fins i tot,  gosa repartir etiquetes amb el lema feixista a tort i a dret de manera gratuïta. 
La immigració n'és un bon exemple. Tots sabem que hi ha molta gent que n'és contrària però que no ho diu públicament perquè és políticament incorrecte. Però tota aquesta gent anirà avui a votar i els seus ideals es transformaran en vots per la dreta (i, sincerament, espero que no ens n'haguem de lamentar). No seria millor, doncs, que tothom en pogués parlar sense cap mena de pudor ni censura, i afrontar tots plegats allò que, no ens enganyem, ha esdevingut un problema a casa nostra? Com diu l'anunci del Banda Ampla "no ens fa savis allò que sabem, ens fa savis allò que som capaços d'escoltar". Vet aquí l'error de l'esquerra més extrema, no només no saben escoltar -com els feixistes-, sinó que condemnen enèrgicament tot pensament diferent al seu. No deixen parlar. O estàs amb ells o estàs contra ells, sense terme mig. En aquest aspecte, sempre he pensat que la ultradreta i l'extrema esquerra són com dos caps d'un mateix cordill; tot i que en un principi pot donar la impressió que són dos extrems totalment oposats, si agafem el cordill i el manipulem, veurem que els dos caps queden l'un al costat de l'altre.