Amb permís...

Jordi Porta i Muriel Casals a Calella

2011-05-09T12:44:00.001+02:00

Divendres passat Òmnium Cultural Montnegre va tancar el cicle de tertúlies Parlem de. I ho va fer amb un acte que va reunir l'expresident d'Òmnium Cultural, Jordi Porta, i l'actual presidenta, Muriel Casals.
La cinquantena de persones assistents van poder conèixer el passat més immediat, el present i el futur de l'entitat de la mà de dues de les persones més rellevants i respectades del país. Així, Porta va ser l'encarregat de parlar del tomb que van suposar per a Òmnium les seves dues legislatures, mentre que Casals es va centrar més en l'actualitat arran del 10-J i les sentències dels tribunals Constitucional i Suprem.
Malgrat tot, Porta va voler ressaltar per sobre de tots aquests grans esdeveniments la feina diària de l'entitat. Una feina que no surt a la premsa però que esdevé d'allò més important. Us convidem a conèixer-la clicant aquí.
Casals, per la seva banda, va comparar el moment actual del país amb la darrera etapa del franquisme, en la qual es tenia consciència que quelcom estava a punt de canviar malgrat no tenir massa clar què era exactament. Avui, aquesta percepció i incertesa tornen a estar presents entre la població d'ençà, sobretot, les consultes populars realitzades a gran part del territori i els atacs constants a la llengua i cultura catalanes.
La tertúlia va servir per presentar l'adreça electrònica de la secció local (montnegre@omnium.cat) i per a vendre bons d'ajut d'Acció Cultural del País Valencià.
També volem destacar l'assistència a l'acte del nou president d'Òmnium Mataró-Maresme, Toni Pous, i del membre de la junta nacional, Joan Camps, així com la feina feta per Dolors Lieury, a qui li agraïm la seva col·laboració.

Parlem de cohesió social

2011-04-04T00:33:00.003+02:00

Òmnium Montnegre va dur a terme la segona tertúlia del cicle Parlem de. L'acte es va realitzar a l'Escola de Teixits de Canet de Mar el passat divendres, 1 d'abril, i va comptar amb la presència d'una seixantena de persones. En aquesta ocasió, els convidats eren Oriol Amorós -exsecretari per a la Immigració i diputat per ERC-, i Matthew Tree -escriptor. El tema a tractar: la cohesió social.

L'acte va començar amb un apropament al tema en qüestió i a la importància que té per a tota nació, també la catalana, el fet de comptar amb una societat ben cohesionada. Durant aquesta part de l'acte, van ser inevitables les referències al fracassat model multicultural alemany ara fa uns mesos, i als tòpics que sembren alguns partits entre la nostra societat, desmentits radicalment per Amorós i Tree.

Més autonomia

El diputat d'ERC no se'n va estar de demanar, en més d'una ocasió, la independència de Catalunya per a poder comptar, d'aquesta manera, amb totes les eines necessàries per a desenvolupar un programa a nivell nacional de cohesió social. En aquesta línia, va afirmar que "(...) o tenim poder o ho tenim fotut".

La por al desconegut

Tree, per la seva banda, afirmava que tenir por d'allò que es desconeix és, fins i tot, normal. Tot i que té solució: "la por al desconegut es perd apropant-nos-hi i coneixent-ho", va dir. Una altra cosa molt diferent, al seu entendre, és el racisme, que es basa en sembrar aquesta por entre la ciutadania de manera virulenta, malintencionada i manipuladora per a obtenir-ne, per exemple, rèdit electoral. En aquest punt no va trigar a sortir l'alcaldable pel PP a la ciutat de Badalona o el partit xenòfob i racista Plataforma per Catalunya.

La importància de la llengua

Segons el parer dels dos convidats, la llengua juga un paper fonamental com a eina cohesionadora. Aquí Amorós va aportar dades molt significatives i va afirmar que també hi ha tot un seguit de tòpics sobre els nouvinguts que no són certs. A tall d'exemple va afirmar que, en contra del que es diu al carrer, segons dades del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), el nouvingut que més interès mostra en aprendre català és l'adult llatinoamericà. Tree s'hi va afegir fent una crida als catalanoparlants que en veure un fenotip no europeu canvien de llengua en benefici del castellà i la consegüent diglòssia. "Cada cop que feu això enterreu una mica més la nostra llengua", i que "això suposa una gran falta de respecte pel nouvingut que vol aprendre el català ja que nosaltres mateixos li ho estem impedint". Segons Tree, un nouvingut deixa de ser-ho en el moment en què aprèn el català. Aleshores passa a ser "un dels nostres". En aquest cas, la llengua fa la funció d'un document d'identitat o d'un passaport que se'ns continua negant.

Tòpics

De tots els tòpics desmentits durant l'acte, n'hi va haver un que va copsar l'atenció dels i les assistents. El que diu que la immigració ve a treure'ns la feina. Segons Amorós l'atur entre la població nordafricana resident a Catalunya supera actualment el 30%.

Activació dels socis de la zona

L'acte va deixar palès que els socis i sòcies de la zona que abasta la secció local d'Òmnium Montnegre (Canet, Sant Pol, Sant Cebrià, Sant Iscle i Calella) s'ha activat d'ençà que va començar a caminar. Així, doncs, no és estrany que entre el públic s'hi trobessin socis i sòcies vinguts des de Canet, Calella, Arenys de Mar i Arenys de Munt.D'entre els quals, cal destacar el conductor de l'acte, Marc Colomer, que va donar tota una lliçó de professionalitat al públic assistent.

Proper acte

El proper acte d'Òmnium Montnegre tindrà lloc divendres 8 d'abril, a dos quarts de vuit, a la mateixa Escola de Teixits de Canet de Mar. El tema: la immersió lingüística.

El far del sud

2011-02-18T00:23:00.000+01:00

Quan la Laura ha irromput a l'Assemblea General Ordinària d'Òmnium Cultural Mataró-Maresme reclamant la presència de Muriel Casals al telèfon, els assistents hem arrufat el nas. Quan hem vist que passava el temps i no tornava crec que tots hem pensat que en passava alguna de grossa. I quan, finalment, ha tornat ha estat per esvair tots els dubtes: mitjançant la presidenta d'Òmnium Cultural hem sabut que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) s'ha vist obligada a tallar les emissions de TV3 al País Valencià per la impossibilitat de fer front a les sancions econòmiques amb què els amenaçava el govern "valencià" (sí, entre cometes per respecte a Fuster, Montllor, Raimon, Estellés, Basset, Agulló i tants d'altres que sí que són -o eren- valencians, i no tots aquests blaveros que pretenen espanyolitzar una mica més la Terreta convertint la seva cultura i la seva llengua en part d'un folklore regional). Un nou atac a la nostra cultura, a la unitat de la llengua per part d'aquest govern liderat per un partit que, paradoxalment, es fa dir popular. Un atac directe a una televisió pública que ofereix un contingut de qualitat en llengua pròpia, no com Canal9, que a part de fer gairebé tota la programació en castellà (llengua de castella) es permet el luxe de tenir presentadors com Bertín Osborne, ai làs!

Com bé ha dit Casals, encara tindran la barra de parlar de democràcia, comunicació o globalització, aquests. Quina vergonya que en ple segle XXI i dins de la UE actes neofeixistes com aquest quedin impunes d'aquesta manera. Quina vergonya que no se'ns doni accés lliure a totes les cadenes de televisió del món de manera gratuïta amb dret a triar la que més ens agradi. I no la merda que pretenen que mirem. I quina vergonya que el Ministerio de Cultura espanyol ho aprovi amb el seu silenci. Però no ens enganyem, si tenim la població enganxada a GH24, Hombres y mujeres y viceversa, OT i altres porqueries per l'estil, evitem que l'intel·lecte de milions de persones es desenvolupi amb normalitat i podem governar en pau tants anys com volguem. Qui dia passa anys empeny, diuen.

S'entesten en posar-nos entrebancs, en fer que malbaratem tota la nostra energia en reconstruir allò que ells destrossen conscientment, tot perquè deixem d'avançar encara que sigui per uns moments. I és aquí on no hem de caure: hem d'evitar retrocedir alhora que continuem treballant per avançar. I com més reaccions com aquesta veiem, millor, això significarà que ho tenim a tocar.

Mr. Gary Moore

2011-02-07T00:30:00.001+01:00

Avui han trobat mort el guitarrista irlandès Gary Moore en un hotel de la Costa del Sol. Només tenia cinquanta-vuit anys. Massa jove, segurament, com tants d'altres que han passat a ser llegendes del rock prematurament. Penso en Jimmy Hendrix, Bon Scott, John Lennon, John Bonham, Kurt Cobain, Ronnie James Dio, etc.

En part és natural, però no deixa de saber greu que músics de veritat ens deixin, sabent que malauradament són insustituïbles. Sabent que la indústria musical actual és experta en crear productes capacitats per a vendre milions de còpies d'un CD, però que són vergonyosos des del punt de vista d'aquell qui entén una mica de música.

D'ençà que es va inventar el rock, aquest estil va anar avançant vertiginosament cap a l'excel·lència. Tant va ser així que s'hagueren de crear nous estils ja que les constants evolucions ja no tenien res a veure amb el que tocaven músics com Chuck Berry, Little Richard o Elvis Presley anteriorment. Així nasqué el hard rock, de la mà dels Led Zeppelin o Deep Purple, entre d'altres; i, en una branca més extrema, aparegueren els Black Sabbath, considerats per molts els autèntics pares del Heavy Metal. A partir d'aquí, van néixer tot un seguit de grups decidits a emular-se mútuament, a innovar, a portar tot aquell moviment al límit basant-se, això sí, en la qualitat musical fruit d'anys i panys d'estudi i en les ganes de canviar el món de tots aquells i aquelles joves.

Sap greu perquè amb músics com aquest mor una manera d'entendre la música. Només cal posar qualsevol canal de televisió com els 40 Principales, RAC 105, MTV o algun canal per l'estil per veure que tot són guapos i guapes, creats específicament per a saciar unes necessitats concretes de la nostra societat, i que, encara que pugui sembla paradoxal, no tenen la més remota idea de què és un faristol, una negra o un buc d'assaig. Podria estar hores citant falsos mesies però em conformaré, a tall d'exemple, amb citar Cristina Aguilera, Britney Spears, Shakira (que està molt bona però que canta com un camioner), Lady Ga Ga, o, en la versió catalana, Manel, Els Amics de les Arts (aquests com a mínim saben tocar algun instrument, tot i que l'estil de música que fan és un producte creat a consciència per a un públic metropolità que no és res més que l'evolució natural del pijo dels anys vuitanta que ara va d'intel·lectual. Només cal veure els finalistes de les tres darreres edicions del Sona9, on tots els grups sembla que hagin sortit del mateix motlle) o Gerard Quintana (que des que va deixar Sopa de Cabra ha quedat claríssim que Josep Thió el feia bo).

Tornant a Gary Moore, i per últim, també sap greu que només es recordin dues èpoques d'ell: la de Thin Lizzy i la de blues man, a partir de l'Still got the blues. Gary Moore va ser més que això. És més, la seva millor època, per molts, va ser precisament la que queda oblidada entre aquestes dues. La seva època heavy. Si el heavy és la versió barroca del rock més primitiu, Gary Moore és un d'aquells músics que ho van fer possible. Aquí va la primera cançó que vaig escoltar d'ell, ara farà uns vint anys. RIP.

Immersió lingüística, independentisme i 22-M

2011-01-28T00:32:00.001+01:00

Ja sé que apuntar-se medalles a posteriori és molt fàcil, però no és el cas. De fet, fa poc li ho vaig comentar a algú en un d'aquests intents fallits per arreglar el país, però no recordo a qui. Feia falta que una personalitat rellevant del catalanisme, una primera espasa com Jordi Pujol, sortís de l'armari políticament parlant i advoqués per la independència d'una punyetera vegada.
Hi ha qui diu que les seves declaracions arriben massa tard, jo crec que no. Per dos motius: mai és tard per sumar; i crec que les ha fet en un moment més que estudiat. CiU s'ha mantingut al marge de les consultes sobiranistes, com la resta de partits polítics, però ben a l'aguait. Era fàcil, allà on anessis, veure-hi militants expectants. Sabien que alguna cosa estava canviant i només esperaven el moment per posicionar-se i donar una resposta. I l'han donada mitjançant el seu líder ideològic, de manera contundent. Caldrà esperar i veure cap on va tot plegat durant els propers mesos, però és innegable que és un pas d'allò més significatiu que, fins i tot, ha estat aplaudit pels seus rivals polítics.
El que sí està clar és que hi haurà dos cavalls de batalla de cara al 22-M a l'Estat espanyol: la immersió lingüística i l'indepentisme català. Ja cal que ens calcem.

Old School of Heavy Metal

2011-01-26T23:59:00.000+01:00

Corrien els anys vuitanta quan un servidor es passava les tardes senceres jugant a futbol al carrer esperonat pels vídeos de Diego Armando Maradona, d'entre els quals en recordo un on se'l podia veure fer tocs amb una mandarina.

Una d'aquelles tardes, mentre jugàvem, ens vàrem veure obligats a girar-nos tots cap a una mateixa direcció, atrets per la remor de quincalla que venia de la banda de la carretera. En girar-nos ens vam adonar que aquella serenata procedia de tot un conjunt de claus, cadenes, cinturons de bales i altres objectes metàl·lics que dos adolescents duien penjats als pantalons i a les jaquetes. No l'havíem vist mai una cosa així, i, com tot allò desconegut, ens va fer por. Eren en Xavi i en Luís, dos heavies de l'època força més grans que nosaltres amb les seves respectives melenes i la indumentària típica d'aquesta tribu urbana.

Anys més tard em vaig veure a mi mateix freqüentant els mateixos locals d'oci que aquell parell. Amb en Xavi, fanàtic del thrash i el death metal, vam fer molt bona amistat; amb en Luís, fins i tot, vam ser veïns durant una temporada. Eren bona gent. Segurament no tothom pensi el mateix, però ho eren. El seu mal va ser néixer en una època en la qual no hi havia la informació que hi ha actualment sobre drogues. Concretament sobre l'heroïna, que tants joves i tantes famílies va destruir als vuitanta i noranta. Van ser milers els i les adolescents que per ingenuïtat, joventut, rebel·lia o el que fos, es van veure enganxats al cavall, sens dubte, la droga més destructiva socialment parlant.

En Xavi ja feia anys que ho havia deixat, però tenia seqüeles evidents. Per culpa d'un d'aquests vestigis, un constipat mal curat se'l va endur una nit de Reis. Igual que en P o en M o tants altres. La setmana passada, li va tocar a en Luís, que s'havia passat els últims anys a mig camí entre el cavall i la metadona, com la majoria dels ionquis de la seva generació. Encara recordo com, un cop ja havíem deixat de ser veïns, sempre que ens trobàvem pel carrer s'interessava per ma mare i la meva àvia. A la seva manera, era tot un senyor. Al marge de la societat, però tot un cavaller. Generalment, la gent l'evitava i fingia no veure'l. Més que res, suposo, pel què diran. Érem pocs els qui el saludàvem sense prejudicis i ell ho agraïa. Tot seguit, continuava deambulant pel poble acompanyat del seu gos i una llauna de Voll Damm.

Quan me'n vaig assabentar ja l'havien enterrat. Em va saber greu no poder assistir-hi. És per això que he volgut brindar-li aquest petit homenatge. Allà on siguis, cuida't.

La por als símbols

2011-01-26T00:25:00.001+01:00

La nit de dissabte algun nostàlgic d'èpoques passades es va dedicar a voltar per Canet de Mar amb la intenció d'arrabassar estelades dels balcons i pintar les façanes d'algunes cases que lluïen aquest símbol. Una bretolada d'aquesta mena no passaria d'anècdota si no fos perquè aquest mateix cap de setmana un grup d'ideologia calcada va entrar a una de les sales on se celebrava la consulta popular organitzada per Terrassa Decideix, va agredir algun dels presents i va robar una urna plena de butlletes (notícia). No passaria d'anècdota si no fos perquè la nostra llengua i el nostre model d'immersió lingüística -lloat per la UE- es veuen seriosament en perill i reben atacs constants des de l'Espanya més imperialista, carca i retrògrada. De fet, fa només unes hores que el nou president de la Generalitat, Artur Mas, ha rebut una àmplia representació de la societat civil catalana que l'insta a ésser valent enfront les pressions exercides per part de l'Estat espanyol. A sobre, tot sigui dit, hem d'escoltar declaracions com les del (senyor?) Arenas, en les quals fa befa clarament de les nostres reivindicacions en matèria d'ensenyament al més pur estil de Sergio Ramos o les de qualsevol pobret excessivament aficionat a les barres de bar. A cas podria un català optar a una plaça de funcionari a Valladolid sense saber castellà? Des d'aquí podríem interpretar-ho com una discriminació: "a Valladolid això ho fan per fotre'ns", o "per discriminar els nens catalans", segons els seus arguments.

Aquests -i d'altres- fets poden semblar molt diferents entre si, però tenen un denominador comú: la por als símbols. De no ser així, a qui li hauria d'amoïnar que un veí pengés una estelada al balcó?; quina por hauria de causar una consulta que no té cap valor davant la llei?; per quin motiu no haurien de voler que els seus fills i filles aprenguessin un idioma més, el propi de la seva terra?; per què el govern valencià no vol que la televisió pública de Catalunya es vegi al seu territori i que la miri qui vulgui?

Tenen por. Por que se'ls giri la truita i caigui tot pel seu propi pes. Que s'imposi la lògica. Por que se'ls vegi el llautó i se senti el tuf a ranci que fa l'Estat espanyol. Por que la gent se senti atreta per coses fins ara amagades. Por que es descobreixi la manipulació a què han estat sotmesos mitjançant la seva premsa. Por a la il·lusió de tot un poble que ja fa massa temps que se sent esclau d'un estat que l'ha maltractat reiteradament, que l'ha espoliat al màxim i que, a sobre, se n'ha rigut a la cara durant tres-cents anys. Por a una reacció fruit de la feina ben feta, al treball constant d'una societat civil que potser no sap què vol, però que té molt clar cap on va. Por, al cap i a la fi, de veure's formar part d'un estat nou a Europa totalment diferent al que ells tant enyoren. Por al progrés. Por a no ser ni d'aquí, ni d'allà. Que, de fet, és el que són.

Ells, volen espantar-nos pintant les nostres parets, fent-nos callar, agredint-nos, si cal. Nosaltres, els n'hi farem treballant amb humilitat i mostrant els nostres símbols sense cap por. Al contrari. Amb tot l'orgull del món.

La FIFA menysté el mundial d'Espanya

2011-01-10T22:08:00.000+01:00

Lionel Messi guanya la seva segona pilota d'or

El màxim organisme futbolístic del planeta hauria penalitzat d'aquesta manera la selecció espanyola de futbol, que va disputar tots els partits del mundial de Sudàfrica 2010 amb jugadors nascuts a d'altres països.

Sorpresa majúscula

Quan tots els mitjans especialitzats descartaven l'argentí com a candidat al guardó, ha saltat la llebre. Messi guanyava la seva segona pilota d'or consecutiva amb només vint-i-tres anys. El més jove de la història en aconseguir-ho. Ho feia sorprès, de la mateixa manera que Iniesta i Xavi. Guardiola ha hagut d'afanyar-se a explicar als mitjans de comunicació estrangers que la blancor del manxec i els pèls del català eren normals i no fruit de la sorpresa.

D'això...

2011-01-03T21:04:00.000+01:00

Polèmica. Encara cueja la polseguera que ha aixecat el nomenament de Fernández Bozal com a consellera de Justícia. Per molt que Albert Rivera (C's) digui que Mas és un llop catalanista disfressat de xai, gestos com aquest, encara que hagi estat a petició d'UDC, no fan res més que posar la ciutadania en alerta sobre el govern que ve. Ens esperen quatre anys de la dreta més rància i regionalista. No ens enganyem, de CiU al blaverisme valencià només hi ha un pas.

Religió. La matança de cristians dels darrers dies arreu del món planteja un dubte: què hauria passat si les víctimes haguessin estat musulmanes i l'escenari qualsevol país d'Europa? Cal recordar que l'autor de les caricatures de Mahoma en un diari Danès continua amagat a dia d'avui. No serà que la UE fa el passerell en temes de religió?

Reconeixement. Xavi Hernàndez va igualar la xifra de partits aconseguida per Migueli (549) l'any 1988. Aquesta xifra, a l'abast de ben pocs, es veurà superada de molt si les coses van com han d'anar. Per això, per la seva trajectòria, per ser el motor i un dels símbols del Barça durant els darrers dotze anys, per simplificar el joc d'una manera única que el fa ser el millor del món en el seu lloc, no puc estar més d'acord amb l'article que publica al Periódico d'avui Johan Cruyff. Els i les barcelonistes han de saber reconèixer la vàlua d'aquest jugador i la seva trajectòria, només tacada pels títols aconseguits amb la selecció espanyola.

Tabús

2010-11-28T01:55:00.000+01:00

Sempre he pensat que no es pot generalitzar i ficar tot un col·lectiu dins un mateix sac. No és just. Fins ara tenia molt clar que això era una exclusiva de la dreta o la ultra dreta, però darrerament me n'he adonat que l'extrema esquerra també ho fa i molt més enèrgicament, fins i tot. M'explico: la nostra societat té una sèrie de tabús que ningú gosa tocar, però que, en el cas de fer-ho, pateix la censura brutal d'aquest sector que, fins i tot, gosa repartir etiquetes amb el lema feixista a tort i a dret de manera gratuïta.

La immigració n'és un bon exemple. Tots sabem que hi ha molta gent que n'és contrària però que no ho diu públicament perquè és políticament incorrecte. Però tota aquesta gent anirà avui a votar i els seus ideals es transformaran en vots per la dreta (i, sincerament, espero que no ens n'haguem de lamentar). No seria millor, doncs, que tothom en pogués parlar sense cap mena de pudor ni censura, i afrontar tots plegats allò que, no ens enganyem, ha esdevingut un problema a casa nostra? Com diu l'anunci del Banda Ampla "no ens fa savis allò que sabem, ens fa savis allò que som capaços d'escoltar". Vet aquí l'error de l'esquerra més extrema, no només no saben escoltar -com els feixistes-, sinó que condemnen enèrgicament tot pensament diferent al seu. No deixen parlar. O estàs amb ells o estàs contra ells, sense terme mig. En aquest aspecte, sempre he pensat que la ultradreta i l'extrema esquerra són com dos caps d'un mateix cordill; tot i que en un principi pot donar la impressió que són dos extrems totalment oposats, si agafem el cordill i el manipulem, veurem que els dos caps queden l'un al costat de l'altre.

Camí a la independència

2010-11-06T00:58:00.000+01:00

Aquest vespre he assistit a part d'un debat organitzat per la Plataforma Calella Decideix, intitulat Camí a la independència.

En primer lloc, felicitar un cop més la plataforma. Gràcies a l'activitat de milers d'entitats com aquesta, a casa nostra comptem amb una societat civil amb criteri, desperta i amatent, no com a d'altres llocs -dels Països Catalans, sense anar més lluny, on els venen una moto sense rodes i encara marxen pensant que han fet una bona compra-. L'estona que hi he pogut estar, no m'ha deixat clar a qui votaré el dia 28, però sí a qui no haig de votar.

Dalt de l'escenari Pere Aragonès (ERC), Rut Carandell (Reagrupament), Àngel Colom (CiU) i Jordi Solé (Solidaritat Catalana per la Independència).

El primer s'ha dedicat a deixar ben clar que ERC és l'opció independentista més assenyada, on vas a parar. Si els escoltes i sembla que la independència l'hagin inventat ells! Ja t'ho explicaré passades les eleccions. A favor, dir que era, amb diferència, qui millor parlava i qui feia més creïble el seu discurs.

La representant de Reagrupament, de fet, donava la sensació que acompanyava Pere Aragonès. Si més no, el discurs era gairebé calcat, amb la diferència que, com SI, volen la independència pel dia 29. A més a més, si la política és l'art de dominar la retòrica i l'oratòria, la veritat és que no crec que s'hi guanyi la vida aquesta mossa.

I què hem de dir d'Àngel Colom? De la mateixa manera que ERC, ara resulta que CiU està minada d'independentistes. Fins i tot podria ser que en tinguessin més ells. Començant pel líder d'UDC, clar. El moment de glòria, personalment, li atorgo a aquest exmilitant d'ERC i fundador del PI, entre d'altres, que ha gosat dir que "sense Convergència, no hi ha independència". Es veu que devia recordar el lema de l'esquerra independentista Sense València no hi ha independència, de quan ell s'hi relacionava, i va decidir adaptar-lo als interessos dels qui el tenen en nòmina actualment. Tota una falta de respecte cap als i les assistents al Teatre Orfeó. Dir també que continuen amb el discurs que això de la independència s'ha de fer madurar, com si no haguessin tingut temps en els vint-i-tres anys que van estar al govern.

I, per si n'érem pocs, ha aparegut un tal Jordi Solé com a representant de Solidaritat Catalana per la Independència, altrament dita SI, i substitut d'Uriel Bertran, que, mentre criticava l'actual govern per posar a la venda els famosos bons de la Generalitat amb un 4,75% d'interès, s'ha permès la llicència de dir que ell n'havia comprat. Parlant clar i català, si el Laporta té fama de pallasso, es veu que ara, a més, es dedica a fer escola. L'únic avantatge que li veig a votar aquest partit és que, com a mínim, riuríem.

En fi, la sensació que m'ha donat és que ERC i CiU, ens volen tornar a entabanar. Volen que els tornem a votar per no canviar res.

I els altres dos, volen entrar a formar part d'aquest món per a repartir-se el pastís donat que en els seus expartits no hi tenien cabuda, amb el handicap que no tenen l'experiència dels altres. Encara que, ara que hi penso, potser seria un avantatge.

Empresaris per l'Estat Propi

2010-09-27T22:56:00.000+02:00

Aquest enllaç ja l'he compartit amb amics, coneguts i saludats via facebook, si el publico un cop més al bloc, és perquè penso que pot ser una molt bona eina per a ser consultada, com qui recorre a un diccionari. No hi ha res de nou, res que els militants no sapiguem, però és un document que, crec, cal tenir a l'abast. Per si a cas.

Una veritat incòmoda (13-D)

2009-12-06T19:35:00.000+01:00

Fins fa poc era relativament fàcil despertar certes simpaties entre els nouvinguts quan un autòcton exposava la seva "peculiar" ideologia política. Fins i tot feia gràcia que algú que viu a l'Estat Espanyol digués públicament que no se'n sent, d'espanyol. Els britànics, per exemple, tot i ser escocesos, irlandesos o gal·lesos, tenen coll avall que són ciutadans del Regne Unit. I no passa res, diuen. Per què no podem acceptar la nostra espanyolitat, els catalans, doncs?

També va arrencar somriures la votació que es va fer el passat 13 de setembre a Arenys de Munt, "que simpàtics són aquests catalans, tot i que aquest referèndum no serveix per res, van a votar", pensaven.

Però de mica en mica més d'un s'ha adonat que aquí hi està passant alguna cosa que va més enllà. I volen saber què és exactament i com els afectarà. L'enrenou que va provocar que l'europarlamentària gal·lesa del Plaid Cymru, Jill Evans demanés l'opinió del President del Parlament Europeu respecte a les consultes que 161 municipis de Catalunya duran a terme el proper dia 13 de desembre, o les continues citacions que el primer ministre escocès del National Scottish Party (NSP) Alex Salmond ha fet i fa sobre Catalunya, per no dir el nerviosisme que han aixecat les consultes a l'anomenada Caverna Espanyola o la insurrecció d'alguns consistoris catalans cedint espais públics desafiant l'Estat, han fet que els altres catalans s'interessin per la política de casa nostra. I no és estrany, tot al contrari, podria ser que aquest sector de la nostra societat prenés protagonisme en la creació d'un nou estat dins el marc de la Unió Europea, un estat on, potser, se'ls tindria en compte -no com fins ara- i aquesta és una idea que els sedueix.

Ara, doncs, ja no somriuen incrèduls. El seu posat s'ha tornat seriós i atent. Pregunten i escolten, no com abans, que els entrava per una orella i els sortia per l'altra. Ara ells també somien. Ara somiem plegats.

Una de pirates (o una invitació a la delinqüència)

2009-11-15T23:00:00.002+01:00

N'hi ha per llogar-hi cadires. Agafo el diari i veig que l'Alakrana continua essent notícia i automàticament em ve al cap aquella frase que diu que "quan creus haver-ho vist tot, sempre hi ha algú disposat a sorprendre't".

El primer cop que vaig escoltar quelcom relacionat amb aquest afer, em va sobtar, fins i tot per sobre de la notícia en si, que es parlés a tots els mitjans de comunicació de "pirates" en ple segle vint-i-u com si res. Ho vaig trobar ridícul, inacceptable. Però no només això, sinó que els individus en qüestió -i que no se m'enfadi ningú- són, a molt estirar, una dotzena de negrets armats amb AK-47 (que van sortir de l'antiga URSS, han passat per les guerres de l'Afganistan, Argèlia i no sé quants països més de llatinoamèrica, per tant, com s'acostuma a dir en aquests casos, s'enganxen més que una escopeta de fira), que molt probablement no tenen cap mena de formació militar, però que han estat capaços de fer convocar un gabinet de crisi per part del govern espanyol. Com si no tinguéssim prous problemes, ara hem de veure com es perd el temps jugant amb "pirates" provinents d'una gran potència mundial com és Somàlia.

Un cop més, França ha demostrat molta més seriositat i contundència que no pas Espanya. Quan el govern de Sarkozy es va trobar en una situació similar, fa prop de dos mesos, no va dubtar a enviar-hi un grup de militars (així, de pas, justifiquen els diners que costen) i quan se'ls va preguntar pels "pirates", un cop alliberats els hostatges, senzillament van dir que els havien perdut la pista. Algú n'ha sentit a dir res més? Jo tampoc. França ha donat, doncs, una imatge a nivell internacional que no té res a veure amb la que ha donat -i que està donant- Espanya. Patètica. Per si no n'hi havia prou amb ser un paradís criminal, recordem que aquí ve el millor de cada casa emparat per la constitució, una policia que deixa molt que desitjar -sobretot la "catalana"-, una presó que en molts casos és més comfortable pels delinqüents que la seva pròpia llar, i que mentre estan tancats van cotitzant (sí, sí, cotitzen!), ara va el govern i es dedica a fer propaganda a nivell internacional, i de manera gratuïta, de la inoperància d'un sistema que ja fa molt de temps que ha quedat obsolet. Ja cal que ens calcem...

Reset

2009-10-20T01:04:00.001+02:00

Aquest vespre he tingut l'ocasió d'assistir a una conferència que organitzava Òmnium Cultural Vallès Oriental a la biblioteca Roca Umbert, de Granollers. El ponent era el politòleg Joaquim Colominas, que, sota el títol La lluita per l'autogovern: lliçons del passat, reptes de futur, ha parlat, a grans trets, del desencís polític que viu la societat civil catalana, causat pel baix nivell dels polítics -en general- i per la manca de projectes definits per part de les diferents forces polítiques de casa nostra. Ha lamentat que el Govern de la Generalitat sigui vist pels nostres candidats com a una fita, i no com a una eina per a aconseguir un objectiu definit.

S'ha parlat de CiU i d'ERC, evidentment, però també de PSC -o PSOE- i PP. Fins i tot, al final de la conferència ha près protagonisme Reagrupament, que segons Colominas podria jugar un paper important durant les properes eleccions nacionals, i, com no, Joan Laporta. Sobre aquest partit, Colominas es preguntava si servirà per a sumar, o senzillament servirà per a reubicar tothom al seu lloc.

Hi ha hagut temps per a fer una valoració de la consulta popular del 13-S a Arenys de Munt, és clar, i de quin model hauríem de seguir en cas que la votació es decantés pel sí.

Però si escric aquestes línies, és perquè mentre tornava amb el cotxe, anava rumiant en tot allò que havia escoltat i me n'he adonat que tota l'estona s'ha parlat de polítics professionals. En cap moment s'ha tingut en compte el paper que pot tenir, segons el meu parer, una nova força política que va pas a pas -precisament per aquest motiu van votar en assemblea no presentar-se a les properes eleccions al Parlament-, formada per gent normal que vol fer política perquè no confia en els qui haurien de fer-ho; un partit que parla alhora i sense cap mena de por de socialisme, independència, sostenibilitat i feminisme; un partit que té com a principals objectius fer més gran la base social -una de les coses que demanava el ponent- i utilitzar el Govern no com a objectiu, sinó com a un mitjà per a aconseguir l'objectiu final: la independència. Un partit que, juntament amb Maulets, va donar tot el seu suport a l'hora d'organitzar i cooperar en la consulta d'Arenys de Munt. M'he quedat, doncs, amb les ganes de preguntar-li què pensa un politòleg com ell d'un partit com les Candidatures d'Unitat Popular, les CUP. Té cabuda dins l'actual panorama polític un partit com aquest?

La Challenge comença a brotar

2009-10-15T23:57:00.000+02:00

Darrerament, quan entreno, em dóna la sensació que pel passeig de mar hi ha més gent que de costum. Fins fa ben poc els que anàvem a córrer a la mateixa hora ens teníem més que vistos, però, des de fa temps, això ha canviat. La Challenge Costa de Barcelona-Maresme ha marcat un abans i un després en l'esport calellenc.

Els darrers dies m'he trobat amb dos casos gairebé calcats. Ahir, mentre prenia un cafè, se'm va acostar un conegut i em va dir:

-T'estàs quedant molt prim, que fas alguna cosa?

De bon principi que sabia perfectament a on volia anar a parar, ja ens coneixem, però tot i així li vaig dir que, senzillament, anava a córrer. De seguida em va dir que ell també. I que, a més a més, feia bicicleta.

- Ostres, jo també!- li vaig respondre.

Tots dos anem a córrer i fem bicicleta. Quina casualitat. Ara em tocava a mi dir-li que, a part d'aquests dos esports, que practico des de fa uns anys, ara també nedo. De sobte se li va il·luminar la cara i va començar un reguitzell de preguntes, consells i intercanvis de quadres d'entrenament que anaven i venien de totes dues parts amb una fal·lera increïble. Instants després, ens vàrem acomiadar amb una mirada de complicitat dient-nos l'un a l'altre que mantindríem el contacte, però cap dels dos no va dir el nom d'aquell esport. Imposa massa respecte, encara.

Avui, m'he trobat amb un altre company en una situació similar. Bé, de fet semblava un déjà-vu. Cap dels dos no ha gosat assegurar res, coincidim que cal anar pam a pam, però ha quedat força clar que no deixarem d'entrenar. En el pitjor dels casos haurem guanyat una bona forma física. Aquest cop, tampoc s'ha dit la paraula prohibida. No sé si per por a quedar malament en cas de no aconseguir la fita, per vergonya, per humilitat o, un cop més, per respecte.

Així, doncs, sembla ser que a hores d'ara hi ha força calellencs i calellenques -a part d'aquests, en conec dos més que també entrenen amb el mateix objectiu i uns quants que en fan tota la pinta però que encara no ho diuen- amb una idea fixa al cap, però els peus a terra. Això no és com anar a jugar un partit de futbol, o de bàsquet, això va de bo. Gent que havia practicat el futbol, el futbol sala, el ciclisme, l'atletisme, etc., han estat seduïts per aquest esport. No sé quants arribarem a participar-hi, no és una tasca fàcil, però celebro que un esport com el triatló (sí, és masculí) comenci a arrelar al meu municipi.

Cristòfor Colom o Cristóbal Colon?

2009-10-12T20:02:00.000+02:00

A dia d'avui, han estat diversos els historiadors catalans que han defensat la catalanitat del descobridor de les amèriques. Però, fins a quin punt ens interessaria que aquest personatge hagués estat català?

Uns diuen que aniria bé per a pujar l'autoestima del nostre poble, per allò que Espanya, com sempre, ha fet tot el possible per a diluir la nostra història amb la seva, i d'aquesta manera, anul·lar la nostra eufòria d'arrel. No fos cas que ens ho creiéssim massa. D'altres, però, no en volen ni sentir a parlar d'aquesta teoria, doncs suposaria que el cap visible d'un dels majors genocidis de la història de la humanitat, seria de casa nostra. Un català. Una vergonya. Pitjor encara que els traficants d'esclaus.

Per últim, hi ha el debat sobre el terme nou continent. Evidentment mal emprat des d'una òptica espanyolista, que, també com sempre, no té en compte altres prismes diferents al seu. Per a Colom -o Colón- i els seus acompanyants, sí que era nou aquell continent, però per als aborígens era igual d'antic que Europa. Ni més ni menys.

Viatge al passat

2009-09-24T23:31:00.000+02:00

Mentre ficava una taça de llet al microones, instants després de llevar-me del llit, m'he quedat una estona amb la mirada clavada a la minicadena, de reüll. Intentava recordar quin era l'últim disc que havia escoltat esmerçant esforços en va. Encuriosit, per no dir emprenyat amb mi i amb la prodigiosa memòria amb la qual va dotar-me Nostre Senyor en el seu dia, he optat per esvair dubtes i engegar l'aparell mentre parava l'orella.

Amb unes notes n'he tingut prou. Com havia pogut oblidar-me de l'última sessió musical? M'havia dedicat a repassar la discografia gairebé sencera de Sangtraït! El dia començava bé, doncs. Recordo la primera vegada que els vaig escoltar. En Joan, se'm va apropar amb uns walkmans, em va oferir els auriculars protegits amb una espongeta (que no he sabut mai per a què servia) i em va dir:

- Tio, això t'agradarà!

Em vaig posar els auriculars i vaig començar a escoltar, per primer cop, la música del que per a mi és el millor grup heavy -bé, més aviat rock dur- cantat en català de la història. Era el Terra de vents (Picap, gener de 1990). Per tant, aquest disc es va cuinar durant el 1989, ara fa vint anys!

Si la resta de dies surto al carrer, avui m'hi he llençat. El saxo del Papa Jules es negava a abandonar el meu cap mentre pujava pel carrer Sant Pere, però ja m'anava bé. Tenia una reunió amb una professora de l'escola on vaig estudiar per a presentar-li el Premi de narrativa escolar Sambori Òmnium. Un cop allà, la secretària m'ha fet passar i m'ha demanat que m'esperés un moment en una sala. Quan s'ha mogut per acabar desapareixent per la porta, se m'han obert els ulls com a plats. Tenia davant meu el pati de columnes de la meva vella escola. Aquell lloc i jo feia anys que no ens vèiem! En un moment m'han vingut al cap milers de malifetes que el meu jo petit havia fet per aquells voltants. Me n'he recordat d'allò que ens deia el professor Sebastià Serrano, a la facultat: "Amb els sentits podem viatjar en el temps". Quanta raó, primer amb l'oïda, i després amb la vista havia viatjat, per segon cop en poca estona, fins al 1989.

La jornada laboral ha passat com és habitual en ella fins que, ja de tornada cap a casa, tot esgargamellant-me la veu amb les cançons del Feliu Ventura, a la sortida de Calella he tornat a quedar astorat. No podia ser. M'ha vingut al cap quan, anant cap a l'escola, jugàvem amb el Quim a endevinar marca i model de tots i cadascun dels cotxes que passaven per la carretera. I el que tenia davant meu, semblava un d'ells. Dels de l'època, vull dir. M'hi he apropat a mesura que baixàvem el Rierany dels Frares. No m'ho podia creure, tenia davant meu tota una relíquia: un Talbot Horizon totalment nou -bé, ja m'enteneu. A mesura que l'avançava ha anat apareixent una dona guarnida amb un vestit de flors. Els seus cabells, completament platejats, li queien per sobre els muscles -que no músculs- amb un look d'allò més chica ye-ye. La dona, en saber-se observada, ha fet un gest d'assentiment amb el cap acompanyat d'un somriure. Quan he tornat de l'al·lucinació, li he tornat la salutació amb el dit polze alçat i un somriure, és clar.

Un cop oblidada la dona del Talbot, he aparcat el Volkswagen Golf 2.0 TDI, m'he posat els dos mòbils a la butxaca, he agafat l'ordinador portàtil i he tancat el cotxe tot prement un botó que ha activat els quatre intermitents. M'he quedat quiet uns segons d'esquenes al cotxe, pensant en tot el que acabava de fer en un moment, i he entès que, en aquell precís instant, s'havia acabat el meu viatge al passat. Malgrat tot, no he pogut reprimir un somriure que m'ha fet pensar que tot plegat "ha estat bé".

Li diuen democràcia, però...

2009-09-23T23:26:00.000+02:00

Des que va celebrar-se la consulta d'Arenys de Munt, que tanta polseguera ha aixecat, per cert, Joan Laporta ha estat constantment qüestionat per haver-se posicionat al cantó que flirteja amb una hipotètica sobirania catalana. Els qui tenen por de dir directament que no els agrada que es defineixi a favor de la independència de Catalunya, ho maquillen dient que, amb el càrrec que ocupa, se n'hauria d'estar de fer declaracions com aquestes. Com si un president d'un club de futbol, no pogués fer declaracions a títol personal - o com si fós el primer que ho fa!
L'últim d'ells ha estat Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, que, com que no seria políticament correcte titllar Laporta de separatista (això quedaria molt fatxa, i tots sabem que Revilla és un demòcrata de cap a peus), ahir amenaçava amb cantar-li les quaranta a Laporta durant el partit Ràcing-Barça, fins que el president del Barça, fart d'aquest corcó de circ, va esclatar.
Es veu que la nova tendència per part dels unionistes espanyols, és fer-li veure al president de l'únic equip de la Lliga de Futbol Professional que ha guanyat el triplet, i que a hores d'ara continua exhibint el mateix bon futbol que el va menar a aconseguir-lo la temporada passada, que aquest tipus de declaracions fan mal a l'equip. Cosa que va quedar palesa ahir al vespre durant el partit del Sardinero, és clar. El senyor Laporta, per tant, i sempre segons Revilla, hauria d'anar en compte ja que podria trobar-se que molta gent que va al camp a animar, com s'acostuma a dir en aquests casos, deixés de fer-ho.
Encara que, pensant-ho bé, potser seria la manera que deixéssim d'escoltar cançons barcelonistes cantades en una llengua forana.

Història viva

2009-09-13T23:19:00.000+02:00

Tothom sap que la consulta que s'ha dut a terme avui a Arenys de Munt no és vinculant. Malgrat tot, no puc estar-me'n de deixar palès el nerviosisme que emana dels sectors més espanyolistes arran d'aquest acte.
Només arribar d'Arenys de Munt, un individu que fingia no entendre la llengua pròpia d'aquest territori -per si algú té dubtes al respecte, la catalana-, s'ha afanyat a deixar-nos ben clar que "esto que se ha hecho en Arenis no sirve para nada". Davant les nostres mostres d'indiferència davant comentaris com aquest o "lo único que provoca son gastos a los españoles" s'ha alçat totalment desencaixat i ha enfilat cap al carrer deixant darrere seu un tallat a mitges i un grapat de rialles per sota del nas.
Un cop a casa, i després d'haver deixat penjades les fotografies d'un dia històric com avui tota la tarda al Facebook, em connecto novament per a veure quines impressions han causat a la gent que no hi ha pogut assistir. Em sorprenc un cop més en llegir al meu mur algun comentari més en la mateixa línia que intenta desprestigiar l'acte d'avui. No entenc aquesta mena de reaccions davant una consulta popular que, segons aquests sectors, és estèril. A què es deu aquesta por, aquest nerviosisme? Serà que realment Espanya comença a trencar-se?

Utopia?

2009-09-11T13:00:00.000+02:00

Els mots autodeterminació i independència han estat sovint ignorats, ridiculitzats o senzillament menyspreats i titllats d'utòpics. Ara ve, quan s'ha convocat una consulta popular des d'Arenys de Munt per saber l'opinió del poble vers la possibilitat d'esdevenir una nació lliure, la maquinària de l'Estat ha trontollat de valent. Com que en el món de la política cal saber llegir entre línies, la lectura que se n'ha fet des de l'esquerra independentista és que s'està en el bon camí. Fins i tot Falange ha tornat a entrar en escena, fet que em fa recordar una frase mítica del seu estimat Quixot: "Ladran, Sancho, luego cabalgamos". La pregunta, però, és la següent: tots els polítics que s'han omplert la boca amb aquestes paraules, els que encara ho fan i els que ho faran en el futur, quina credibilitat tenen després que l'AMPA d'Arenys de Munt hagi trobat aquesta petita escletxa només donant un cop d'ull a la Constitució? Que potser no tenen juristes els partits polítics? O és que senzillament utilitzaven aquests mots per a engrescar la massa social, a mode de pastanaga, i després se'n desdeien? El que està clar és que la llibertat del nostre poble s'aconseguirà gràcies a la voluntat i a l'acció de la societat civil i no pas dels partits polítics, acovardits i/o acomodats dins la infraestructura de l'Estat. Ara no cal que corrin a fer-se la foto, ja fa temps que varen quedar retratats. Després d'Arenys de Munt , començarem a veure la llum.

Èpica vs Lírica

2009-05-03T17:01:00.000+02:00

Espectacular. Així va ser el partit que va fer el Barça ahir al Bernabéu. Va quedar palès que la filosofia del club blaugrana és la fórmula correcta per a oferir victòries, espectacle i títols als seus aficionats. Per fi, després de molts anys, es va fer justícia i es va veure que la casta i l'espíritu de Juanito han quedat obsolets i no es mereixen ni un títol més. No hase falta desir nada más.

L'eterna joventut

2009-03-25T09:09:00.000+01:00

Aquest matí el despertador no ha sonat com els altres dies. Normalment obren les notícies de les set amb alguna notícia relacionada amb la crisi econòmica o amb algun afer de política internacional, però avui hi havia una altra cantarella a la ràdio. Un centenar d'estudiants universitaris han (re)ocupat dues facultats de la UB i el deganat de la UAB. "Quins collons!", he pensat. Per fi hi ha un col·lectiu a la nostra nació que, quan rep un cop tan dur com ho van ser el desallotjament de la UB i les càrregues policials de la setmana passada, clava un cop de puny a la taula i es nega a passar pel tub. Però no s'acaba aquí, la cosa: el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha convocat una manifestació, tant sí com no, a la Rambla de Barcelona per demà (es veu que els Mossos d'Esquadra permeten fer manifestacions a qualsevol punt de la ciutat excepte en aquest). És a dir, que hi haurà més ball de bastons.

Queda clar, un cop més, que a casa nostra els únics que fan quelcom per millorar -o, com és el cas, per evitar que empitjori- la societat són els joves. Els antibolonya no lluiten només perquè el nou pla d'estudis els afectarà a gairebé tots, lluiten perquè són conscients que l'educació que tindran els qui vénen darrere, serà una merda. Una educació que només estarà a l'abast de les famílies benestants, enlloc d'obrir-se a tota la població. Ja era hora, doncs, que, després de més de tres-cents anys ocupats militarment; de veure polítics catalans que només miren cap a Madrid i s'abaixen els pantalons les vegades que faci falta; de veure com es passen pel forro un estatut que fa més de dos anys que està aprovat (per més d'un 80% de parlamentaris catalans!); de l'estira-i-arronsa pel finançament; o dels atacs continus contra la nostra llengua, algú perdi la por (altrament anomenada seny) i els faci veure que polítics i policia estan per a servir al poble, no per a extorsionar-lo i menar-lo a cops de porra.

Per una altra banda, és molt probable que els joves que avui protesten contra el Pla de Bolonya, el dia de demà ocupin càrrecs importants dins de la nostra societat. Amb el pas dels anys, segurament, aniran mutant inexplicablement de jacobins a girondins (convergents o esquerrenosos, vaja), a mesura que formin una família i aconsegueixin sous dignes. Es tracta d'un fenomen típicament català. Es deixaran abraçar per aquell seny del qual parlava La Trinca fa tants anys, i perderan pistonada progressivament fins a criticar actuacions com les que estan duent a terme ells mateixos. La part positiva és que sempre hi haurà una nova generació de joves disposats a obrir els ulls a aquesta societat toixa, i a lluitar pel bé dels altres sota un crit que mai no morirà als Països Catalans: "la lluita continua".

D'ofici, policia

2009-01-16T09:07:00.000+01:00

Els darrers anys Catalunya ha patit un augment demogràfic important. S'ha passat del ja històric "Som 6 milions" a gairebé vuit. Un fet d'aquestes característiques provoca, per força, canvis a la societat i una de les àrees que s'ha vist més afectada és, entre d'altres, la de seguretat.

L'increment de població ha fet créixer la demanda d'agents a tot el territori, motiu pel qual, i en veure que les places no es cobrien mai -encara avui falten Mossos d'Esquadra-, va dur als organismes pertinents a abaixar els requisits per entrar a formar part dels cossos policials (òbviament, ells ho desmenteixen). L'objectiu era i és clar: cal cobrir la demanda urgentment.

Que la policia no ha estat mai ben vista es fa palès en el fet que éren, són i seran molts els qui s'amaguin més d'una vegada de dir quin és el seu ofici. Ara bé, com a totes les feines, hi ha gent més professional i d'altres que el ciutadà no pot concebre què fa aquell individu ocupant una plaça tan important. És més que un canvi generacional. Actualment es busca un altre perfil en els futurs agents.

Avui dia, s'ha arribat al punt que el ciutadà té més motius per témer a un policia que a un caprapat. Però la culpa no és d'ells. La culpa és dels qui decideixen com s'ha de fer la selecció i quin és el perfil de policia que necessita la societat. No ens enganyem, ara mateix és una de les sortides laborals més fàcils i segures que existeix, i, si a més hi afegim la gran demanda que hi ha i la crisi, tenim un seguit de gent, sense cap mena de vocació, que opten a anar uniformats, armats i, el que és més greu, a tenir poder.

Està clar que un dels requisits és que l'individu en qüestió sigui mentalment manipulable, que no qüestioni les ordres. És a dir, com més curt de gambals, millor. Seria impensable un policia que raonés i es negués a obeïr allò que un superior li ha ordentat. De totes maneres, però, després d'haver passat les proves se'ls envia a l'acadèmia de Mollet del Vallès. Per si a cas. Per acabar d'anular-los com a persones, se'ls fa un últim rentat de cervell -el definitiu. Un cop finalitzat aquest procés, que té una durada que no arriba a l'any, ja es troba en condicions d'oferir els seus serveis a la ciutadania, de portar una arma a sobre i de representar la llei. Ara només li mancarà entendre que durant el seu temps lliure s'ha de tancar al gimnàs fins que tingui els bíceps més grossos que el cap. Aleshores tindrà molts números de promocionar-se i ésser caporal, sergent o directament heroi nacional, què coi! Però, qui supervisa a aquests personatges? Un altre policia de graduació superior? Això és com aquell a qui li picava el cap i es rascava els... Qui els recorda que treballen per al poble i que, encara que sigui simbòlicament, és el poble qui els paga? O, per últim, qui els fa entendre que la policia existeix per evitar conflictes -de tot tipus- i no per a generar-los? En fi, una altra conseqüència del semenfotisme.

L'angle obtús

2008-12-31T15:59:00.000+01:00

Fa molts anys, Plató escrigué El Mite de la caverna per a exemplificar l'obtusitat de l'ésser humà.

El mite tractava sobre uns individus que vivien dins d'unes coves sense haver-ne sortit mai per a res. Arribà un dia en què un d'aquells éssers acostumats a la foscor, a veure sempre les mateixes cares, al fred d'aquelles rocoses parets i a la rutina i a l'avorriment que aquell tipus de vida els comportava, decidí sortir de la caverna. Era, sens dubte, el primer a fer-ho.

Un cop fora, meravellat per la lluminositat i l'escalfor del sol, per la bellesa de la natura i l'espectacle dels seus colors, i pel fet de veure altres éssers fins aleshores desconeguts per a ell, tornà de seguida a la cova, on romanien els seus companys. La il·lusió s'havia apoderat d'ell i començà a explicar què s'havia trobat en travessar el llindar. Els digué que tot allò també ho podrien veure ells, ho podrien compartir. Només havien de ser valents i creuar la porta. Però per molt èmfasi que hi posà, veié dolgut com la resta, lluny d'escoltar-se'l, continuaven fent la seva vida. Impassibles. Com si no els estigués dient res. Malgrat tot, lluny de desanimar-se, els hi ho continuava explicant, dia rere dia. Això no obstant, el resultat era sempre el mateix. S'entristí per tots i cadascun d'ells, perquè no sabien què es perdien i, encara més, no ho sabrien mai.

Han passat dos mil quatre-cents anys des que Plató escrigué El mite de la caverna i a les coves encara hi viu gent. De fet són plenes a vessar.

La Pepita i el respecte lingüístic

2008-10-29T10:09:00.000+01:00

Recordo una de les últimes entrevistes que va fer l'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio: era a Johan Cruyff, tota una llegenda del barcelonisme (on vas a parar). L'entrevista en si no hauria passat a la història si no fós pel final que va tenir. Quan ja s'estaven acomiadant, el periodista li va preguntar a l'holandès quan podrien fer una entrevista en la qual Cruyff respongués en català. La reacció del flaco, per sorpresa de tots els oients- i del Bassas, evidentment-, va ser posar-se a la defensiva, i acabà proposant al presentador que, en tot cas, allò que havíem de fer els catalans era aprendre l'anglès. Aquesta entrevista em va fer pensar molt, tant, que vaig recordar una anècdota semblant amb la qual em vaig trobar fa uns anys.
Una amiga britànica, diguem-li Pepita, em va venir a buscar a correcuita just quan vaig entrar en un local d'oci en el qual coincidim sovint. Estava emocionada amb una cosa que li havia passat aquell mateix dia; era un afer lingüístic i tenia clar que me'l volia explicar. Em va semblar que el meu deure era escoltar-la, encara més si tenim en compte la poca sensibilitat que tenen els britànics en matèria lingüística (res que envejar als espanyols). Si més no, els que viuen a Calella: només es relacionen entre ells i amb prou feines entenen el castellà. Per tant, em va semblar bé que s'hi interessés perquè considerava que era un petit pas endavant. Em va explicar que havien vingut els pares d'un amic seu alemany i, com és normal, amb el seu fill es comuniquen mitjançant la llengua germànica. Però mentre dinaven tots plegats -ella també hi era-, els pares i l'amic havien tingut tota la conversa en anglès, i no en alemany; per respecte a ella, em va dir.
Jo, que no en caço mai ni una al vol, em vaig quedar tan ample. Però, a poc a poc, vaig començar a donar-li voltes. I vaig arribar a la conclusió que, la Pepita, el que em volia transmetre, era que els pares del seu amic sí que són educats i respectuosos, i, a més, són gent amb recursos (és a dir, parlen anglès, la llengua de la Pepita). No com nosaltres -els catalans- que, encara que hi hagi un guiri entre nosaltres, no tenim cap mena de mirament i ens mantenim ferms en la nostra llengua, incapaços de canviar-la per una més universal, més intel·ligilble pel foraster. Quina falta de respecte!
Personalment, tant me fa parlar una llengua que una altra -sempre que respectin la meva, és clar-, i procuro anar avançant amb les que parlo; aprendre sempre una mica més. A més, penso que les llengües no tenen la culpa d'allò que els seus respectius governs fan o han fet arreu del món, i que quantes més llengües parli una persona, més rica serà. Malgrat tot, no puc evitar que em molestin comentaris com els del Cruyff o la Pepita, que després d'estar un mínim de vint anys a la nostra terra, no han estat capaços d'aprendre el català. Ni tan sols saben quina importància té (vegeu pàg. 24). Us imagineu viure tot aquest temps a l'estranger i gairebé no entendre la llengua autòctona? A hores d'ara estaríem morts de gana. L'excusa de la Pepita és que ja és massa gran, ai làs! Molt bé. Però no ens vinguis a parlar de respecte.

Voltant pel país

2008-10-05T21:14:00.000+02:00

Tothom té algun lloc pendent de visitar. Nosaltres en tenim molts, encara, però aquest estiu n'hem esborrat dos més de la nostra llista personal: Sagunt i Xàtiva.

A Sagunt sempre me la mirava de reüll des de l'autopista. Les muralles que es veuen em semblaven majestuoses i ens vam proposar anar a visitar-les.

Parlant amb la noia de la pensió, em va fer gràcia que, en saber les nostres intencions, ens digués que allà només hi havia pedres. En comptes de vendre'ns la moto, com faríem aquí. I més ella, que viu del turisme. Ens va donar la sensació que potser no hi havia pujat mai, ella.

De totes formes, nosaltres ho teníem clar, i, l'endemà, cap a les muralles!

Això de matinar no és lo nostre, i menys encara al mes d'agost, així que vam anar-hi cap al migdia. Mare meva, quina pensada. Feia anys que no passava tanta calor (i la Ona també). Vam començar les vacances fent d'autèntics guiris.

Un cop ens hi trobàvem, ens vam informar, i, resulta que hi havia pedres d'aquelles que tenen més de dos mil anys! A més, es pot veure el rastre que hi han deixat les diferents civilitzacions que hi han passat. Ara bé, arribàrem a la conclusió que és una ciutat per anar-hi, visitar les muralles, l'amfiteatre romà (del segle II d. C.) i marxar. L'hostaleria de Sagunt no passarà a la història per la seva qualitat. Si més no als llocs que vam anar (que no són pocs). Em van fer sentir -per segon cop en poc temps- com un guiri a tots els restaurants als quals vam anar, i, per postres, no hi havia ni un lloc mínimament decent per anar a fer una copa a la nit. Al costat de la pensió on ens allotjàvem hi havia un local de la CNT, i teníem esperances que obrissin i que tinguessin una barra de bar per petita que fós, però ja us podeu imaginar quin va ser el desenllaç.

Total, que hi vam durar dos dies (ara ho escric i no entenc com vam aguantar-hi tant de temps). Enfilàrem l'AP-7 cap avall i ens plantàrem a València. No hi havia estat mai i em va agradar. M'havien inflat el cap amb prejudicis sobre els oriünds d'aquesta ciutat, que si hauria d'anar en compte amb parlar català, que si no ens poden veure, que si la pitjor paella és la valenciana... res. Tot i que va ser una visita de metge, hi haig de tornar i conèixer-la més profundament.

Vam seguir baixant per l'autopista fins arribar, com és tradició a les nostres vacances, a la Vila Joiosa. Aquí vàrem fer d'okupes a casa dels pares de la Ona durant un parell de setmanes. Això de la crisi...

I abans de tornar cap al principat, vam anar a Xàtiva.

Havia llegit força coses sobre aquesta ciutat, potser menat per la història, o potser per les cançons del Feliu Ventura, no ho sé. I la veritat és que ens va encantar. Res a veure amb el que havíem trobat a Sagunt. No sé si va ser casualitat, però a tots els llocs on vam anar a menjar, hi vam gaudir moltíssim. Fins i tot un dia que vam anar a un bar d'allò més normal, quan acabàvem d'arribar, amb la idea de fer un menú o un entrepà. A més, havíem encarregat habitació en un hostal, i coses de la vida, per un error d'ells, ens van oferir la suite a preu normal. Brutal.

Sopar en ple mes d'agost, sota la lluna plena, en un pati d'una casa de Xàtiva a peu de les muralles, i amb aquells plats, això sí que no té preu.

Per cert, unes muralles il·luminades de nit, que et feien volar la imaginació tres segles enrere (i em començo a encendre), i et feien veure els Maulets enfilats allà dalt (i continuo encenent-me), dirigits pel Joan Baptista Basset. Esperant les tropes borbòniques (ara sí, ja estic encès). Com els ciutadans de Xàtiva en ser cremada per Felip V com a càstig per la resistència que van oferir. Havíem d'anar al museu.

Ens vam llevar del llit i cap allà. I vinga a fer fotos. Hi havia quadres de monarques per avorrir, en aquell museu. I vinga a fer fotos. Ja el tinc! És Felip V! El que està cap per avall. I més fotos. Au, marxem que ja tinc el meu trofeu personal. Sortim, ens acomiadem del bidell, i veig un rètol a l'entrada que diu: "prohibit fer fotografies". Ui.

Amb tanta calor i l'hora que era, teníem ganes de fer un aperitiu (una cervesa, vaja), i vam anar a buscar un lloc que ens fés el pes per la ciutat. I el vam trobar. Una cerveseria on seies en un barril de cervesa com a taula, i et posaves la cervesa directament del sortidor que hi havia al centre. Fantàstic. Fins i tot tenia un marcador digital per si volies competir amb els d'un altre barril. Que fàcil que és tenir-nos contents.

Vam visitar una fira de bestiar que se celebra des de fa molts anys, quan Jaume I va donar permís per a celebrar-la, i els carrers de Xàtiva estaven a vessar de gent. Feia goig.

En fi, bona teca, molt de patrimoni, gent molt amable i una ciutat molt maca i tranquil·la, ens van fer prometre que hi havíem de tornar. I hi tornarem.

DNI Països Catalans

2008-07-05T20:48:00.000+02:00

Després que durant la dècada dels vuitanta es creés un document nacional d'identitat català, això sí, amb algunes mancances (com per exemple el fet que només feia referència al Principat), ara s'està duent a terme una campanya en la qual, per onze euros, hom pot obtenir el DNI dels Països Catalans.

Evidentment, aquest document no té cap valor a les diferents administracions espanyoles però, pels que ja estiguin farts d'escoltar el típic ¿en tu DNI qué pone?, n'hi ha de sobres.
El DNI dels Països Catalans es pot obtenir al lloc web DNI.cat després d'haver-vos registrat.

Benigànim

2008-07-03T20:50:00.000+02:00

Les malifetes del PP al País Valencià són conegudes per tots, però hi ha un ajuntament, el de Benigànim (València) que ha retrocedit més de trenta anys de cop.
Vegeu-ho.

Posa un espanyol a la teva vida

2008-06-30T18:15:00.000+02:00

Després d'haver viatjat de punta a punta dels Països Catalans per visitar gran part del seu patrimoni cultural; després d'haver pujat al cim de nombroses muntanyes de casa nostra (perquè com deia mossèn Cinto: per conèixer un indret, s'ha de caminar pam a pam); després d'haver passejat per milions de pàgines de diaris i llibres de tot tipus: filosofia, sociolingüística, història, etc. i haver visitat milers de pàgines a internet menat per la curiositat, per les ganes d'aprendre i tenir una bona informació del meu entorn; després de tot això i més, és normal que una persona, en alguns moments de la seva vida, pateixi alguna mena de desorientació identitària. Diuen que pensar massa pot arribar a ser dolent. Potser sí. Si més no, contraproduent.

Però és en aquests moments de vacil·lació en els quals entra en escena un ésser entranyable que tots tenim a mà: l'espanyol. Qui no té sempre un espanyol al costat? Tothom en té un i, ahir, després que Espanya guanyés l'Eurocopa 2008, vaig veure que jo, personalment, en conec més que no pas em pensava. N'hi ha alguns que, fins i tot, parlen la nostra llengua a casa. Sí!

Doncs bé, arribats a aquest punt, aquest ésser veu que fem mala cara (com ja he dit, de pensar massa) i se'ns acosta amoïnat per la nostra salut. Cal dir que una de les seves virtuts és el fet de simplificar les coses. Van més de cara al gra que no pas nosaltres i no es trenquen tant la closca per temes vanals, on vas a parar! Ens dóna un copet amistós a l'espatlla, agafa aire com si anés a fer un gran discurs o una classe magistral i, tot seguit, ens deixa anar un "estamos en España... y punto!". Collons. Tan senzill és això? Com és que no me n'havia adonat abans? Quantes hores perdudes entre línies! Quants quilòmetres en va! Quina manera de fer el préssec! Si ho arribo a saber abans, me n'hagués anat cada dia al bar, amb ells, i segur que hagués après molt més que no pas dels llibres, les biblioteques, els museus i la mare que ho va parir tot plegat. Sento que he desperdiciat gran part de la meva vida d'una manera estúpida i que no hi ha marxa enrere. L'única cosa que puc fer és ajudar tot aquell que estigui llegint aquestes línies. O sigui que ja ho sabeu: poseu un espanyol a les vostres vides. Veureu com tot és molt més senzill. Apa, me'n vaig al bar.

La Fageda d'en Jordà

2008-06-23T20:46:00.000+02:00

Avui hem fet una excursió collonuda. I ho vam decidir ahir a última hora. Sempre m'ha fet gràcia la gent que marxa a l'estranger sense haver vist molts dels llocs que tenim als Països Catalans. No crec que ho entengui mai.

Hem quedat a les vuit del matí per fer un cafè i anar fent via. Ara feia temps que no feiem una excursioneta a la muntanya i, la veritat, en teníem ganes. Enfilem l'AP-7 cap a Banyoles i tot seguit ens anem endinsant a la Garrotxa. Fa un dia fantàstic.

Arribem al punt de partida i fem el primer mos. Hi havia gana. Som en Gerard, en Ferran, la Ona i jo. Ah, i el gos d'en Gerard, en Kop (que no sap el dia que li espera). Comencem a caminar. Tot està perfectament indicat. Farem l'itinerari que travessa La Fageda d'en Jordà, pujarem al cràter del volcà de Santa Margarida, pararem a dinar al restaurant El Masnou i vorejarem el Croscat.

Només començar ens trobem amb un error greu de previsió: els mosquits. En un lloc com La Fageda n'està ple a vessar i no hi havíem pensat pas. Es passen amb nosaltres. Sobretot amb en Gerard i amb mí. Mentre escric aquestes línies no paro de gratar-me.

Un cop en sortim, respirem alleugerits. És el moment de començar a pujar cap al volcà de Santa Margarida. El camí fa ziga-zaga i no ens adonem que som a dalt de tot fins que veiem l'ermita. Hem arribat abans del que havíem previst i tot. Hi anem baixant tot xino xano. A qui collons se li va passar pel cap construir una ermita aquí dalt? És igual. Ja hi som i, la veritat, és un lloc magnífic. Només uns quants pixapins ens recorden que és impossible desconnectar del tot amb la ciutat. Fem les fotografies pertinents, bebem per recuperar forces i marxem d'aquell lloc tan bonic expulsats per una mena de casal d'estiu o una cosa per l'estil. Quins collons!

Tornem a agafar el camí. El nostre és el marcat com a número u. Ens dirigim cap a l'àrea de Santa Margarida, on hi ha una font.Ja hem retallat una hora i mitja de la ruta que ens servia de guia. A aquest pas, arribarem abans d'hora al restaurant. Cap problema. Farem un bon vermut i fora. I així és. Arribem a la una al restaurant i teníem taula a dos quarts de tres. Agafem unes cerveses ben fresques i ens asseiem a l'eixida tot fent temps per començar a dinar. El restaurant promet. La part de l'àpat me la saltaré però la veritat és que ens hem posat com en Quico. Això sí: quan sortim fa un sol de justícia. Si a això li afegim la mandra de després de dinar i l'excés (o els excessos) que hem fet tots i cadascun de nosaltres a taula, no sembla que haguem d'acabar la ruta.

No tardem a posar-nos les piles una altra vegada i anem tirant. Sabem que manca poc per arribar a l'aparcament d'on hem sortit.Ens trobem vorejant el Croscat. Vist des de l'aire és més espectacular. Sembla com si li haguessin tallat una porció de volcà. En canvi, des del camí, no es pot apreciar gaire bé.Per fi arribem al lloc on tenim la furgoneta. L'obrim perquè es ventili una mica i, au!, cap avall.

Tornant passem per Cogolls. En Kop s'ha emmerdat molt i en Gerard vol rentar-lo una mica. Parem en un gorg d'aigua que hi ha en aquest poble i el gos queda net com una patena. És hora de tornar a casa i així ho fem. Un dia perfecte. Veurem la propera vegada a on anem.

Gràcies, Frank

2008-05-12T00:01:00.000+02:00

En un capítol de La memòria dels cargols es vaticinava que el futbol seria l'opi del poble. Res més lluny de la realitat. Mentre el futbol entreté el poble, aquest no pensa en afers més importants. Ara bé, per als qui ens agrada aquest esport i sabem mirar-lo com allò que és, esport, quan ens trobem amb una persona de la magnitud de Frank Rijkaard, no ens queda més remei que treure'ns el barret.

Acostumats com estem a futbolistes que són més aviat curts de gambals, que repeteixen sempre les mateixes frases - o clixés memoritzats-, perquè allà on no n'hi ha no en pot rajar, de seguidors que no han jugat mai a futbol i, en canvi, parlen de manera totalment gratuïta sobre aquest esport, i, de cop i volta, apareix un senyor com aquest holandès, que no perd gairebé mai els nervis, que sap estar a les rodes de premsa (malgrat la mala llet dels periodistes i la gran majoria dels seguidors barcelonistes), que sempre té a punt la paraula i/o l'expressió adequada per a cada moment, hom creu que no tot és o ha d'ésser com diuen que ha d'ésser.

És una filosofia de vida. D'ell, crec que n'hem d'aprendre que tot i que la gran majoria de la societat faci quelcom com a dogma, perquè sí, la resta no tenim cap obligació moral de fer-ho. A fer la mà. Si algú té una manera d'ésser, una manera de pensar, unes conviccions o el que sigui diferents, no ha de seguir el corrent del riu. Ni molt menys. Cadascú ha de fer la seva. Allò que faci és allò que el diferenciarà de la resta -que falta fa.

Per tant, en un món tan tancat i tan difícil com el del futbol, Rijkaard ha demostrat que es pot triomfar anant per lliure. Amb ell s'ha vist el millor futbol de la història del Futbol Club Barcelona, s'ha guanyat títols, i, sobretot, s'ha donat una gran imatge de portes cap a fora. Després, si els que han de marcar els gols no ho fan, l'entrenador poca cosa hi pot fer.

Ja se sap que quan les coses van mal dades qui paga els plats trencats és l'entrenador. Sempre s'ha dit que és més fàcil acomiadar una persona que vint-i-cinc. Cert. Però per a molts culés Rijkaard hauria d'haver-se quedat al Camp Nou tota la vida. Per tot això i més, moltes gràcies Frank.

You'll never smoke alone!

Del sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas

2008-04-27T20:21:00.000+02:00

Ja fa una setmana se celebrava a Pineda de Mar la presentació del llibre Del sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. L'acte, organitzat per la CUP de Pineda, va consistir en un sopar-presentació on hi van assistir l'Hèctor Sanjuan i l'Antoni Rubio, coautors del llibre, així com el Xavi Sarrià, cantant d'Obrint Pas.

Un cop feta la presentació es va entrar en una xerrada molt distesa on tots tres es van mostrar molt oberts al diàleg amb la trentena de persones que formaven part de l'acte.

Del sud no és un llibre que es limiti a fer un repàs de la història del grup valencià des que van començar fins ara; i els seus autors ho van voler deixar ben clar. Es tracta d'un llibre on, mitjançant la banda de Benimaclet i un format molt interessant, es fa ressò d'allò que està passant arreu del País Valencià des de fa massa temps. Alhora, segons diuen els periodistes, pretén donar a conèixer l'esforç que tanta gent fa a diari per a aconseguir un País Valencià que no té res a veure amb el que es ven a la televisió - Fòrmula 1, explotació urbanística, Marina d'Or, parcs temàtics, corrupció política, trasvassaments, etc.

Tanmateix, crec, molta gent d'arreu dels Països Catalans trobarà en aquest llibre dades que l'ajudaran a entendre una mica més la realitat del lloc on viu -o part d'ell- i que, segurament, desconeixia totalment.

Per tant, si Obrint Pas és més que un grup de música, és un grup de militants, Del sud és més que un llibre, és un llibre que, de ben segur, obrirà els ulls a molta gent.

Presentació del llibre a TV3

http://www.youtube.com/watch?v=RNNbJwUYeNA

Enllaços

http://blocs.mesvilaweb.cat/delsud

http://blocs.mesvilaweb.cat/obrintpas

Sense paraules

2008-04-26T13:17:00.000+02:00

En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci. Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d’agost de 2007

Sopar-tertúlia 19 d'abril

2008-04-18T15:42:00.000+02:00

Com podeu veure, demà dia dinou d'abril, a Pineda, sopar-presentació del llibre Del sud, el País Valencià a ritme dels Obrint Pas. La presentació anirà a càrrec d'un membre de la CUP de Pineda de Mar, dels dos autors del llibre, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan (ambdós periodistes) i del cantant i líder de la banda de Benimaclet, Xavier Sarrià. Tot i que al cartell consta que comença a dos quarts de nou, els aficionats al futbol no han de patir, ja que, segons la mateixa organització, fins que no acabi el partit que enfrontarà el Barça i l'Espanyol no començarà l'acte.

Els que hi estigueu interessats encara teniu temps d'apuntar-vos-hi. O sigui que no us ho penseu més i participeu d'aquest acte que, de ben segur, pagarà la pena.

26 d'abril, a Alacant

2008-04-15T15:33:00.000+02:00

Enguany, la diada del 25 d'abril es passa al dia següent, i en comptes de fer-se a València, tal i com s'acostuma a fer habitualment, se celebrarà a Alacant. A més de la manifestació, està previst fer un concert on hi actuaran:

Així que ja sabeu: sense València no hi ha independència!

Llengua mundial

2008-04-12T21:47:00.000+02:00

Han estat molts els intents de l’home per aconseguir instaurar una llengua mundial al llarg de la història –les linguas francas o l’esperanto en són alguns exemples. També han estat moltes les llengües que han gaudit de cert prestigi al llarg del temps com l’àrab, el llatí o el francès i tampoc han pogut fer-se amb el domini lingüístic del planeta.

Però, per què no és possible? Per començar, una llengua està sempre sotmesa a canvis. A més, però, quan una llengua és adoptada per una comunitat que no la té com a llengua materna, sigui quin sigui el motiu, aquesta rep per part dels nous parlants una sèrie de petites modificacions. Aquestes alteracions venen donades, en molts casos, per mots de la llengua autòctona que es mesclen amb la llengua d’adopció. Aquests canvis van augmentant de generació en generació i poden acabar per crear un dialecte propi. Aquest dialecte, amb el pas del temps, pot arribar a ser molt diferent de la seva llengua d’origen. Per evitar això, caldria crear un estàndard que regulés tots els dialectes que anessin sorgint, cosa pràcticament impossible per motius externs de la llengua (interessos polítics, econòmics, culturals, etc.), ja que serien moltes les llengües que voldrien ocupar aquest lloc privilegiat.
Per altra banda, quan una llengua és parlada per molta gent –posem per cas l’anglesa- el seu centre de gravetat varia i tots els neoparlants hi tenen els mateixos drets. Això vol dir que poden modificar-la segons les necessitats de la comunitat. Cal no oblidar, també, que des del moment en què una llengua és adoptada per una altra societat, passa a pertànyer-hi directament.
A més, cal tenir en compte un altre factor molt important; el nivell d’alfabetització no és igual a tots els llocs del món. Per tant, una llengua mundial tindria una implantació desigual arreu del planeta.

Però en el cas hipotètic que s’aconseguís instaurar una llengua mundial, penso que la resta de llengües no desapareixerien. La llengua d’adopció tindria un paper funcional, i l’autòctona, el paper de llengua materna; amb tot el que això implica (transmissió de la cultura, tradicions i costums propis, etc.). Que patiria canvis? Si. Però com ja he dit abans, les llengües són organismes vius sotmesos a canvis que sempre n’han sofert i que sempre en patiran; és d’allò més natural.

En el cas concret de l’anglès, tot i que actualment gaudeix de molt bona salut, no és possible que es converteixi en llengua mundial perquè, com ja s’ha vist a països que van ésser colònies angleses, aquesta llengua ha anat evolucionant de manera molt diferent a cada lloc (les “noves llengües angleses”). Fet que reafirma el que exposava a línies anteriors. A més, l’estatus del qual gaudeix ara no és indefinit, i corre el perill de ser substituïda per una altra d’igual o més prestigi. Fet que no sembla factible a curt termini, però que la història demostra que és més que probable. Un exemple d’això el trobem en la llengua francesa, la qual va tenir un gran renom durant segles i, finalment, va ser desplaçada a un lloc més secundari.

Per tant, parlar d’una futura llengua mundial, com es diu que podria ésser l’anglès, l’àrab, el xinès o l’espanyol –llengües de gran prestigi actualment- és, avui, una utopia.

Judicis gratuïts

2008-04-11T22:46:00.000+02:00

Tot fent una ullada al Diccionari de Proverbis Catalans, m’aturo al llegir: Com que han vist mossegar un gos, tothom diu que és rabiós. Penso. Quina gran veritat. Fins ara creia que el fet de parlar era l’únic que diferenciava l’ésser humà de la resta d’animals, però, si n’hagués de dir un altre, esmentaria la virtut de fer judicis gratuïtament.

Hom pot pensar de manera immediata en les xafarderies que s’expliquen en un barri qualsevol. És fàcil escoltar una opinió personal d’un fet sense que l’emissor en tingui la informació necessària per a poder-la argumentar. Això mateix, a gran escala, em porta a pensar en les notícies emeses per els mitjans de comunicació. Estem acostumats a rebre-les i donar-les per bones. Per què? Perquè les diu un mitjà de comunicació? Acte seguit, jutgem. Però, ens hem parat a pensar que pot ser que siguin subjectives malgrat que tot bon periodisme, diuen, hauria de ser objectiu? No. Si més no gran part de la massa social que, acomodada i desinformada, dóna les notícies per bones sense haver-se documentat el més mínim. Perquè és més còmode així. Si ho diuen els mitjans de comunicació... deu ésser veritat.
Posem, per exemple, qualsevol de les accions de protesta que veiem gairebé a diari als informatius. Sigui del tipus que sigui. Podem creure’ns la informació que se’ns dóna directament. Sense pensar. Veiem que hi ha un conflicte. Però, hem pensat que tota reacció va precedida d’una acció que la provoca? Ens hem parat a pensar quina és l’arrel del problema? Estem suficientment documentats per a fer una valoració personal que s’ajusti a la naturalesa dels fets? La majoria de receptors, no.

La falta de documentació de gran part de la societat civil permet que es facin judicis gratuïts, erronis o no, d’afers d’importància diversa fomentats per la visió distorsionada que poden oferir alguns mitjans de comunicació. En el cas que aquests judicis siguin certs, fantàstic. Però, i si no ho són? Hem pensat en les conseqüències que pot tenir això? Hem pensat en els danys que pot causar? Moltes vegades aquests danys són irreparables, i els hem causat nosaltres amb la nostra ignorància. Cal tenir en compte que com més gran es fa una mentida, més difícil és desfer el mal provocat. Per tant, abans d’emetre un judici que pugui ésser erroni, és necessari haver-se informat correctament.

La Koiné medieval catalana: de llengua vulgar a llengua de cultura

2008-04-11T22:42:00.000+02:00

El mot grec Koiné s’emprava en temps alexandrins per a denominar la llengua estàndard que unificava els diferents dialectes. Arribar a un model de llengua comuna escrita tant complex volia un procés llarg. A Catalunya, la tasca realitzada per notaris, funcionaris, clergues, escriptors i d’altres fou cabdal.
Fins al segle VIII, s’havia produit un procés gradual de desllatinització; la llengua vulgar guanyà terreny al llatí i hom troba mostres de diferents dialectes, embrions de la llengua catalana.
El document més antic conservat que ja té un clar fonetisme català, és l’acta de consagració de la Seu d’Urgell (839). A partir d’aquí, cada cop tenen més presència els mots vulgars en textos llatins, que permeten fer-se una idea de com era el català oral als seus inicis. Es prèn consciència de l’existència de dues llengües diferents.
Un dels escriptors més rellevants en aquest llarg procés és Ramon Llull, que va escriure en català i va saber solucionar els problemes d’expressió que això comportava a l'època. Alhora, va eixamplar el radi d’acció de la literatura catalana a nous gèneres com la filosofia.
Per altra banda, la traducció al català del Liber iudiciorum (s.XII), mostra una llengua ben estructurada, sintàcticament complexa i que comptava des de l’inici amb la subordinació, fet inèdit a les altres llengües romàniques. A més, als segles XIII i XIV apareixen els primers codis legislatius redactats en català.
Per tant, el saber fer d’alguns escriptors catalans i la prosa cancelleresca de l’edat mitjana van influir molt en la formació d’una llengua d’estat, oficial a la corona catalanoaragonesa, i de cultura.